Aquesta setmana la tuitesfera catalana (a saber, uns pocs milers d’habitants del país que s’esbatussen a Twitter i d’altres xarxes perquè tenen unes vides prou miserables com per dedicar una mitjana de sis o set hores al dia a mirar el telèfon mòbil) s’ha esbravat pel fet que un antic polític, ara reciclat a opinaire, hagi compartit una captura de pantalla en què, de forma involuntària, s’hi veien les pestanyes obertes de dues webs pornogràfiques. Si no vaig errat, la primera es focalitzava en el nobilíssim art de l’orgia, que és una cosa ben mainstream a l’hora d’excitar-se però que, en temps de distanciament social, ha experimentat naturalment un revival; mentre que l’altra és un original producte en el què unes noietes japoneses defequen amb gran entusiasme. Resulta lògic que la catalana tribu, que del cagar n’ha fet tradició i versets, s’hagi ocupat més de l’afer de pelar-se la veient tifes que no pas d’una cosa tan habitual com el fornici col·lectiu.

Deia mestre Bauçà que masturbar-se era una de les grans coses que podem fer els mascles i tenia tota la raó del món, car descarregar esperma i destensar cos i cervell és un dels actes que ens evita més problemes, excessos i ficades de pota en general

En efecte, podria semblar increïble que un mascle s’exciti veient cagar unes damisel·les nipones, tot i que, si filem prim, l’obertura de l’anus (i el conseqüent dolor que hom experimenta tant en expulsar com en rebre-hi quelcom) ha estat i serà una font inesgotable de plaer. Resulta còmic que, en un món on -diuen- la sexualitat ja no arrossega tabús, als mascles ens requi tant reconèixer el gaudir que experimentem quan algú tragina amb el nostre orifici anal i és per això que, entre d’altres moltes coses, aplaudeixo sonorament aquest error involuntari del nostre antic polític, car naturalitza una cosa tan humana i necessària com pelar-se-la i cercar espais d’imaginació prou creatius com perquè l’estri se t’alci. Deia mestre Bauçà que masturbar-se era una de les grans coses que podem fer els mascles i tenia tota la raó del món, car descarregar esperma i destensar cos i cervell és un dels actes que ens evita més problemes, excessos i ficades de pota en general.

Pelar-se-la veient com defequen noies orientals no té res d’excessiu. Jo ara de gaioles me’n faig poques, perquè la meva jove princesa em sotmet a un règim sexual desaforat que m’està deixant el gland en un estat paupèrrim però, per algun motiu que se m’escapa, sempre me la cascava veient baralles de russos. De fet, el misteri resulta encara més tèrbol, puix que no només em plaïa masturbar-me veient russos colpejant-se embriacs, sinó que m’excitaven especialment les bullangues que s’esdevenien en noces. Soc incapaç d’explicar el per què, i ho consultaré ben aviat amb el meu magnífic psiquiatre, però no hi ha pitrera o xona que m’hagi posat més calent que l’instant en què un cunyat rus, pitof de vodka, perd els papers, magreja algú de la seva recent estrenada família política i, a partir d’aquí, s’embolica un cristo de collons. Vinga mastegots, vinga corredisses, i jo fregant-me el fal·lus amb aquella cara de ruc que se’ns posa als homes erectes.

De fet, tots viuríem més alliberats si sabéssim amb què se la pelen els nostres mandataris, perquè això els humanitzaria i ens explicaria un aspecte molt important del seu caràcter

Això d’excitar-me amb la violència, i més encara amb la baralla que trenca un dels rituals més importants de la institucionalització de l’amor, tampoc és que necessiti de gaire ciència per tal d’interpretar-se. El que mai no he arribat a capir és per què collons m’excitava amb les hòsties dels russos i no pas dels finlandesos o dels boiximans. És en aquest sentit, i pel mateix i estricte respecte al misteri de posar-se calent, que expresso la màxima solidaritat amb algú que se la pela veient fer caca unes simpàtiques nipones i no pas a conciutadanes de Riudellots de la Selva. De fet, tots viuríem més alliberats si sabéssim amb què se la pelen els nostres mandataris, perquè això els humanitzaria i ens explicaria un aspecte molt important del seu caràcter. Resulta molt més important aquest afer que no pas saber el patrimoni immobiliari dels nostres diputats, en quins restaurants i hotels es gasten les dietes que els sufraguem entre tots o, fins i tot, quins lovers amaguen al calaix.

En temps de sordidesa i de política autonòmica, res millor que pelar-se-la. Quan la meva princesa deixi d’abusar de mi i em concedeixi el regal d’un merescut sojorn, em solidaritzaré amb l’antic polític i tornaré a fer-me una pallota amb els meus amics russos, una munyida nostàlgica pels vells temps. I compartiré el material visual a les xarxes, només faltaria, que la tribu té tot el dret a saber amb què se la pelen els seus millors articulistes.