Els propagandistes d’Esquerra han estat molt hàbils a l’hora d’avançar dos dels gairebé cinc milions i mig d’euros que el Tribunal de Comptes reclama als antics càrrecs del Govern Puigdemont-Junqueras. Els republicans s’estan tornant lentament un partit d’ordre (espanyol, of course) i els seus pocs cranis privilegiats, inclòs Oriol Junqueras, saben que l’instrument privilegiat dels espanyols per esborrar la memòria de l’1-O a Catalunya serà la compra de voluntats a través dels calés. Ara que ja s’ha vist clarament que els líders processistes havien pactat els indults a canvi de renunciar a la independència, Esquerra i Junts no es barallen per patrimonialitzar la solidaritat amb els embargats: aquí l’únic important és qui lidera millor l’acte d’oferir la galta. A Catalunya sempre es tracta de córrer per ésser més diligent que l’altre a posar la cartera i el cul a disposició de l’amo.

Una de les bones coses que té el nostre present, gràcies a la multiplicitat de fonts informatives, és la curta volada de qualsevol intent de propaganda ordida pel poder polític. A pesar de tots els esforços d’Oriol Junqueras per fer-se el solidari i impostar generositat amb aquell to dels cunyats que paguen la ronda car ja van gats (“xato, posa més gots a la taula, que aquesta la pago jo, collons!”), avui ningú ja creu que els alts càrrecs de l’administració Puigdemont acabin afluixant ni un sol euro davant del Tribunal de Comptes. De fet, qualsevol català de mínim enteniment també sap que Artur Mas i els seu exèrcit de trilers tampoc no pagarà un sol cèntim del seu deute amb la judicatura pel 9-N. I no ho faran pel simple fet que la fiança els la resoldrà la caixa de solidaritat (una forma molt elegant de dir “la ciutadania”) o el patrimoni dels partits polítics; és a dir, nosaltres mateixos.

La política catalana té un component tan alt de cinisme que només es pot digerir amb humor. Si us hi fixeu, els partits catalans que han mentit la ciutadania sistemàticament durant els últims dos lustres estan barallant-se com nadons per veure qui aporta més a una caixa de resistència que, directament o indirecta, hem sufragat nosaltres mateixos, és a dir, els més damnificats de la presa de pèl monumental. Per tant, aquí ni paga Esquerra, ni paga Convergència, ni sa tia en patinet: aquí casquem els mateixos i, per conseqüent, de pagar se’n lliuren sempre els mateixos. No és demagògia, és una simple constatació. A dia d’avui, ni un sol càrrec independentista ha perdut patrimoni per allò que molts anomenen repressió. Els espanyols ho saben i, si per 5 milionets d’euros de merda tothom s’histeritza, imagineu com de tranquils estan controlant tots els sous de la Gene.

El poder autonòmic empeny la nació a pervertir-se culturalment i, mentre la va idiotitzant, és normal que els súbdits amb la moral tan baixa s’acabin barallant per veure qui paga una multa amb més rapidesa

Ja sabeu la dita: qui paga, mana. En el cas de la tribu, la cosa és més complexa, perquè aquí mana qui paga més aviat la multa. En aquest sentit, Catalunya és una curiosa agrupació d’homes i dones a qui uns enemics cada dia roben un bitllet de cinquanta euros i, per comptes de posar-se d’acord de caçar o matar el lladre, es barallen per veure qui reposa més ràpidament la quantitat a la guardiola. Com d’habitud, la tendència política tindrà traducció a la vida quotidiana; afrontem un temps en què anar curt de calés tornarà a ser sexi. Ho certifica, per exemple, una de les fonts més espantoses de l’imaginari tradicional, el programa Joc de Cartes de TV3, que si en les seves primeres edicions tenia com a objectiu descobrir l’excel·lència culinària del país, ara es pot comprovar com cada vegada viu més obcecat a fer-nos veure que a Catalunya també tenim restaurants de merda.

Que la televisió nacional vagi espanyolitzant-se amb aquesta obsessió malaltissa per allò més xaró (amb tints de criminologia) no és casualitat. Com sempre, el poder autonòmic empeny la nació a pervertir-se culturalment i, mentre la va idiotitzant, és normal que els súbdits amb la moral tan baixa s’acabin barallant per veure qui paga una multa amb més rapidesa. Per fortuna, davant de tot això, encara hi ha una alternativa molt senzilla. Primer, recordar la veritat; a saber, que aquí ningú no pagarà un duro per les mentides que ens van fer empassar. Segon, que tot ho acabarem pagant nosaltres. I tercer, que malgrat ens vulgueu fer espanyols i miserables resistirem amb la força dels titans. I pagant-nos les festes, només faltaria.