Dijous passat, els CDR de Terrassa van celebrar un acte de commemoració del segon aniversari de l'escorcoll d’Unipost en què la Guàrdia Civil va presentar-se a la coneguda empresa de missatgeria a la recerca de paperetes electorals. Tots recordareu les concentracions espontànies al voltant de la seu de la localitat vallesana en les quals la gent se’n fotia de la Benemèrita ―“¿Dónde están las papeletas, las papeletas donde están?”― en una operació policial que fou protegida en el seu exercici repressor pels Mossos d’en Trapero (sí, els que havien d’ajudar a culminar la revolució dels somriures) i que, malgrat els cants i l’escarni coral, va acabar trobant les paperetes en qüestió poc després en una nau d’Igualada propietat de la mateixa empresa, ara closa per suspensió de pagaments. Els CDR van considerar oportú continuar amb la ironia i el bon humor d’aquell jorn de resistència pacífica realitzant una ofrena floral amenitzada amb torxes i estelades a la pilona de ferro que va resistir l’embat d’una furgoneta de la policia catalana.

Val la pena comparar les fotografies d’aquesta celebració pintoresca ―seguida per un centenar de persones, d’aire xaró i estètica d’esplai― amb el record de les imatges originals: el contrast mostra perfectament la transició d’una ciutadania ben conscient de la repressió que comportaria l’1-O, però nogensmenys joliua i amb ganes de culminar el procés deixant-se pell i cara amb el referèndum, a un moviment sobiranista sense cap mena de lideratge, abocat a la reivindicació folklòrica i a la bullanga per obra i gràcia d’uns líders que es miren la injustícia des de la poltrona. La responsabilitat d’aquesta degeneració, més enllà del bon o mal gust reivindicatiu dels CDR, no és de la gent (que ja va fer prou defensant els col·legis electorals i la preparació d’un referèndum impulsat per una classe política que no tenia la mínima intenció d’aplicar-ne els resultats) sinó d’una oligarquia independentista, a qui ja li està bé que la penya vagi fent el mec al carrer mentre els de sempre tramen l’enèsima rendició envers els poders castradors de l’estat.

És molt anguniós assistir a com s’està condemnant tantes generacions del país a fer penitència adorant pantocràtors simbòlics d’allò que hauria pogut ser i s’ha quedat a mitges

Sense anar més lluny, aquesta setmana sabíem que la nostra estimadíssima policia està ordint una campanya de rearmament tardoral amb gas pebre i tanques de ferro per contenir qualsevol manifestació de la ciutadania en protesta per la sentència del Suprem. Els espanyols, mireu si viuen tranquils, que ja no ens han d’enviar els ‘piolins’ al port de Barcelona, perquè el nostre honorable (sic) Miquel Buch els fot la feina bruta. Fixeu-vos si la cosa és delirant que mentre el 131 va fent crides a la mobilització pacífica, a la revolució permanent i a tota quanta mandanga resistencialista, el seu propi conseller d’Interior va preparant la bòfia per tornar a esberlar el cap a la padrina. Per què han de tramar la repressió futura, els nostres adorats enemics, si l’administració catalana ja ho fa per ells? Els aparells ideològics i repressors espanyols, ja ho veieu, no han de moure ni un sol dit, car han estat els mateixos polítics catalans qui han condemnat la ciutadania a haver d’expiar la seva tristor en actes simbòlics de protesta condemnats a la nostàlgia perpètua.

Fa molta pena veure terrassencs honrats, i ben aviat seran tots els ciutadans del país, condemnats a fer processó per adorar un dissortat tros de ferro com si fos la mateixa Victòria de Samotràcia; és molt anguniós assistir a com s’està condemnant tantes generacions del país a fer penitència adorant pantocràtors simbòlics d’allò que hauria pogut ser i s’ha quedat a mitges. Soc, ja ho sabeu, tremendament pessimista amb aquest meu present, i, ara per ara, només puc esperar que la mala gent que ens ha dut fins aquí tingui la decència de dormir molt malament de nit i també que, d’aquí a uns anys, els nostres fills ens fotin una merescudíssima bronca per no haver-los fet fora de la poltrona a tots, i molt abans. Heu dut la gent a adorar una pilona de ferro i, creieu-me, jo no us ho penso perdonar mai.