Fa ben poc vaig escriure que Ada Colau aprofitaria l’any de marge fins a les properes eleccions municipals per arrapar-se a l’Ajuntament a través de lluites simbòliques de victòria fàcil i d’extrema comoditat. Així ha passat amb la pugna que l’alcaldessa manté contra el TSJC per aprovar la llei que limita els vehicles contaminants a la ciutat, també amb les maldestres demandes que alguns lobbies han tramat per desbancar-la (i que només han engreixat el seu estudiadíssim discurs victimari), i ara amb la polèmica del canvi dels panots a l’Eixample. Divendres sabíem que l’Ajuntament obria concurs per dissenyar una evolució del panot a través de la seva fundació Bit Habitat i del programa Superilles amb l’objectiu, diu la web del xiringo, “que conservi el valor patrimonial intangible i, alhora, incorpori solucions i tecnologies innovadores que el facin més sostenible”.

Com era previsible, aquell mateix dia la majoria del món polític anticolàuer (i dels meus antics veïns de l’Eixample) va despertar de la seva migdiada perpètua per inflamar les xarxes com si la redimensió del panot equivalgués a envermellir les galtes de la Moreneta per fer-la més queer. La cosa feia gràcia i més encara coneixent l’espantosa desídia dels barcelonins envers el seu patrimoni; una cura que únicament es posa en guàrdia quan la padrina veu perillar les flors que la família ha pitjat des de fot segles i entona “no ens toquis els panots, Colau”. A banda de gandula, l’oposició a l’Ajuntament (i part de la ciutadania) se’ns ha tornat un pèl illetrada; com explicà amb encert la lloctinent de Colau, Janet Sanz, el concurs no s’orienta a la substitució dels actuals panots, sinó al disseny que afectarà els nous carrers pacificats: Consell de Cent, Girona, Rocafort i Borrell.

Amb aquest calculat foc d’encenalls, Colau ha aconseguit no només que un projecte es publiciti sense cap necessitat d’anunci, sinó sobretot desvelar l’esperit conservador i perepunyetes dels seus rivals polítics confrontant-los a la seva idea d’una ciutat que abraça els estàndards del segle XXI. L’alcaldessa, insisteixo, és molt hàbil desvelant les mancances dels seus rivals i jo diria que ara es disposa ben joliua a caricaturitzar-los mostrant-ne tot el cinisme. Des de la seva perspectiva política, resulta absolutament lògic que un símbol de la ciutat pugui canviar-se a través d’un procés obert. El cost total de l’ajut als guanyadors, d’uns 240.000€ (més un ajut de fins 80.000€ de la despesa elegible dels projectes) és més que raonable i, si a l’alcaldessa li toquen els collons amb el preu, estic segur que té un PowerPoint amb historials socialistes i convergents que multipliquen zeros.

A mi pot no agradar-me el que fa Colau, però davant d’una oposició que no té ni cinc minuts per mirar-se la presentació d’un projecte que es troba en dos clics, com us podeu imaginar, el dia de les municipals és molt provable que em quedi a casa

Dit això, només cal un simple cop de Google per saber que el jurat ―ara li’n diuen “comitè de selecció”― que dirimirà el guanyador dels nous panots coincidirà exactament amb els desitjos de l’alcaldessa (per això hi ha fotut en Xavier Matilla, arquitecte en cap de l’Ajuntament, i una responsable de Bit Habitat que cobra seixanta mil pepinos l’any del consistori per la seva esplèndida feina); però Colau sap perfectament que això la majoria de gent ni s’ho mira i que, en qualsevol cas, la guingueta que utilitza per aprovar l’invento és molt menys costosa i té moltes menys nòmines que les equivalents dels seus antecessors. Passi el que passi, en definitiva, Colau sobreviurà i, de ben segur, podrà tintar de floretes quatre carrers de l’Eixample fent honor a la seva paraula i amb el mateix nauseabund gust estètic que ja hem pogut veure a l’asfaltat d’algunes superilles. Ras i curt; se’n sortirà.

En un país en què cap polític gestiona tangibles, amb un Govern que no pot ni convocar una taula de diàleg com Déu mana, Colau és dels pocs polítics que provoca algun quelcom, emociona el seu electorat i, de rebot, encabrona els rivals deixant-los com uns tribuneros rondinaires. A banda d’això, amb una gestió ben hàbil de la ràbia que incita, l’alcaldessa té el mèrit inqüestionable de dur de corcoll els seus perseguidors a cop de piulada. A mi pot no agradar-me el que fa Colau amb Barcelona, com és el cas, però davant d’una oposició que no té ni cinc minuts necessaris per mirar-se la presentació d’un projecte que es troba en dos clics, com us podeu imaginar, el dia de les municipals és molt provable que em quedi a casa; més encara si, a dia d’avui, les alternatives són l’avi Maragall i la pobra Artadi. Contra això, filleta meva, ja em diràs si l’Ada no és capaç d’emular can Escofet.

D’aquí a un any tot seran llàgrimes entre els partits indepes de Barcelona. Si més no, espero que no tinguin els sants collons de dir que ningú no els va avisar de la desfeta. I als meus estimats exveïns, els demano que no passin ànsia: l’Eixample sempre sobreviurà als seus il·lusos enterradors. Si Franco no va robar-nos els panots, ja em direu què podran fer quatre comunistes amb nòmina de burgès.