De fa ja molts mesos, la pràctica totalitat dels meus articles s’han apuntalat en tres veritats del tipus cartesià-freudià (a saber, i perdoneu la pedanteria: clares, distintes i la revelació i acceptació de les quals sempre implica dolor i alliberament a parts iguals), idees que a hores d’ara estan fora de dubte. Primera, i pel que fa a allò que batejàrem com a procés cap a la independència (amb una nefasta analogia literària!), que l’actual elit política independentista ha perdut la lluita contra Espanya i que qualsevol seu intent de cessió –disfressat sota idees aparentment benignes com ara diàleg, taula bilateral, etcètera– sempre ha acabat i es clourà amb els ciutadans catalans encara més sotmesos i humiliats pel poder central. Segona, que l’Olimp independentista ha perdut aquesta pugna justament perquè els seus líders, agents a l’ombra i estats majors sempre s’han guiat pels paràmetres clàssics del catalanisme (sobretot aquell pujolista “tensar per després poder negociar”) i mai no van tenir ni la més remota idea d’aplicar l’1-O ni la posterior DUI. I tercera, que l’independentisme només se’n sortirà si els electors fan catarsi, accepten que no té sentit continuar confiant en una oligarquia que els ha pres el pèl sistemàticament i configuren a partir d’ara un nou espai polític en què els fulls de ruta dels nous líders puguin ser racionalment auditats.

Tot això no és una suma de veritats que jo em disposi regalar al pobre lector com si fos un profeta o visionari. Perquè a mi també em van enganyar: jo també vaig pensar (i escriure!) que un simulacre polític com el 9-N ens ajudaria a muscular l’independentisme per tal d’enfortir-lo, jo també vaig creure que això del de la llei a la llei era una idea entenimentada que plauria els savis d’Europa i fins i tot vaig somiar que hi havia prou sectors de Convergència que renunciarien al sistema econòmic corrupte que els havia engreixat els darrers quaranta anys per arriscar la nòmina d’engrunes i acabar primant la llibertat del país. Contràriament al que marca la bíblia del meu caràcter mediterrani, vaig creure en molts dels polítics que avui són a l’exili o a la presó. Però no passa res per admetre que, de tant en tant, els electors també ens equivoquem i situem objectius polítics de moral altíssima en les mans errònies. Jo també he caigut del cavall, i poc importa com, i tant li fot quan va ser, però ara ja és inqüestionable que mai no podrem avançar de la mà d’uns líders que no només ens estafaren no aplicant l’1-O ni implementant la restitució del Govern legítim, sinó que ja admeten sotto voce haver tornat a l’autonomisme de sempre, que no tenen cap idea de com encarar el futur del país, però mentrestant, això sí, malden per conservar el càrrec i, sobretot, la nòmina corresponent.

De fet, el temps sí que té importància. Dos anys abans de l’1-O, una sèrie d’opinadors vam introduir al debat públic la idea d’impulsar un referèndum d’autodeterminació (que molts desprestigiaren anomenant-lo RUI) en un entorn polític on l’independentisme majoritari es presentava a les eleccions amb un calendari que culminava amb una DUI en divuit mesos. Pensàvem, i encara ho fem, que el referèndum tenia molt més poder efectiu perquè vinculava els líders del país directament amb el poble, estalviant la intermediació dels partits polítics (i les seves conseqüents misèries i interessos particulars), i també dèiem que l’Estat no el podia impedir ni amb violència física. Altrament, la DUI es podia posposar sine die (com de fet ja s’insinuava constantment des de les files de Junts pel Sí), es vehiculava a través d’un Parlament autonòmic que sempre havia acabat caient súbdit de les decisions dels tribunals europeus i tindria una escassíssima solidaritat internacional. Quan la idea del referèndum ja volava sola, recordo a la perfecció com líders convergents que ara es posen l’1-O a la boca cada dia m’havien dit personalment que era impossible de fer. També recordo, i és tema menor, com a l’Enric Vila li deien boig, l’Àlvaro insinuava que el Graupera ho veia tot molt fàcil des de la seva atalaia de Princeton i a mi, com sempre, m’acusaven de beure massa.

Nosaltres confiàvem que la pressió popular acabaria desbordant la misèria autonomista de la política catalana. Perquè aquesta era justament la gràcia del referèndum: la d’ésser un afer del poble que ni la tebior dels polítics podia fer fracassar, com així volia Jordi Sànchez (és a dir, David Madí), que dies abans de la votació ja venia la seva moto particular, afirmant que un milió de persones esperant votar en col·legis electorals clausurats ja seria una foto victoriosa. Va ser en aquell moment que la meva fe ja no podia moure ni un sac d’arròs, perquè es va demostrar, novament i per enèsima, no només que els polítics independentistes podrien saltar-se les seves promeses, sinó que a més a més ho feien després que el poble hagués mostrat una tenacitat i un heroisme que –sí, llavors era veritat!– tot el món va poder admirar. Aquesta era i és la mateixa oligarquia que continua emprant els anhels del poble per eixugar-s’hi el cul. Però han pagat amb la presó i l’exili i tu només escrius des de casa sense perdre-hi res!, respondrà més d’un lector si arriba a aquest punt de l’article. No, companys, i aquesta és una de les últimes veritats freudianes que cal digerir: lluny de sacrificar-se per la llibertat del poble, han preferit passar com a màrtirs i acatar les lleis de l’enemic per fer-vos xantatge emocional perquè cregueu que la independència és impossible.

Fa pocs dies, xerrant amb un company convergent i una d’Esquerra (tots dos havien estat diputats), em va sorprendre la tranquil·litat d’esperit amb què asseguraven poder-se presentar a les eleccions conservant la confiança dels “seus” dos milions d’electors, fossin quins fossin els seus programes i fossin quines fossin les seves promeses. Perquè aquesta forma de cinisme i de manca de compromís és el càncer més perillós que actualment viu la nostra política. Si jo esmerço temps i energies per contrarestar-lo i desvelar la mentida no és pas perquè cregui que els meus lectors són idiotes ni jo tingui la veritat absoluta, sinó precisament perquè considero que són intel·ligents, i m’esbrava, em bull i em cabreja com res al món que es continuïn cagant en la dignitat de la gent d’aquesta manera. Car seria bo que no haguéssim de passar per més enganys com el de l’1-O, ni per més estafes com la del 20-D, i seria igualment oportú que no continuem engreixant el cabàs de la farsa i la posterior frustració. Justament ho faig perquè confio en la intel·ligència de la penya i en la seva capacitat de reacció, perquè conec perfectament la capacitat del poble per saltar-se la por dels seus líders i jugar més fort que ells, com es va fer al referèndum. Tot això, amics lectors, ho puc continuar fent perquè sé del cert que no sou idiotes i que tard o d’hora acabareu reaccionant. Això espero.

Bernat Dedéu
Opinió Santi Vila i els altres Bernat Dedéu