Si hi ha una cosa que cal reconèixer a Pere Aragonès és la d’haver aconseguit liderar un Govern del qual, a partir de la seva formació, ningú parla. Aquest, de fet, era el nobilíssim objectiu del 132è en aquest fatigós i imparable retorn a l’autonomia: fer possible que Catalunya sigui de nou i tan sols una administració espanyola més i, conseqüentment, que de la tasca política i funcionarial més aviat se’n xerri poc. Això facilita molt les coses, primer a Pedro Sánchez perquè se centri en la redacció d’uns indults que siguin ben difícils de recórrer jurídicament pel PP, VOX o àdhuc la cabra de la legión; i després, i ja és un art tradicional, si no es fa política resulta molt més fàcil anar col·locant professors de català a secretaries generals de climatologia i advocats a direccions d’indústria. Colis a qui colis, no cal patir, que la Patrícia Plaja ho justificarà tot amb un tremp verbal envejable.

El silenci governamental és tan profund com els compassos d’espera que inventà Mahler al final de la seva fúnebre Novena simfonia i, fixeu-vos si els periodistes van bojos per cercar notícies, que a TV3 ja només parlen d’accidents d’automòbils i de nanos de Can Fanga que s’ofeguen als llacs del territori perquè creuen que s’hi sura com en les piscines municipals. En l'àmbit polític, Aragonès ha aconseguit que l’únic afer noticiable de la Generalitat republicana siguin les múltiples formes de sopar i/o saludar Felip VI quan el rei visita Barcelona. En aquest sentit, la subtilitat dels nostres cronistes polítics ha arribat a la indagació fàctica de la premsa rosa: cal saber si el president saluda fredament al monarca, si hi sopa o no hi sopa, en cas de no sopar-hi quin conseller envia a tastar el càtering, si aquest substitut presidencial menja a la mateixa taula que en Felip i etcètera. Un nivellacu, vaja.

En l'àmbit polític, Aragonès ha aconseguit que l’únic afer noticiable de la Generalitat republicana siguin les múltiples formes de sopar i/o saludar Felip VI quan el rei visita Barcelona

L’únic afer transcendent que pot passar en aquesta etapa en què no passa res, ara ho sabem, són els indults. Després del fracàs absolut de la mani de Colón, fins i tot els focus mediàtics de la dreta espanyola han vist que l’alliberament dels captius baixa notòriament els índexs d’audiència. Diguin el que diguin les estadístiques, no cal ser un geni per entendre que, d’aquí a dues setmanes, a la penya d’Extremadura o de les Illes Canàries els importarà ben poc si Jordi Cuixart sopa amb la seva quitxalla a casa o no, entre d’altres coses perquè no saben qui és i el gobierno ha tingut molta habilitat en programar l’alliberament de les mascaretes per pocs dies després de la mesura de gràcia. La naturalesa humana és una cosa egoista i meravellosa, senyora meva, i és comprensible que els espanyols pensin molt més a anar a la platja a cara descoberta que no pas en les famílies dels represaliats.

El nostre president i els seus comunicadors dominen l’art de la propaganda i, de moment, la tàctica del perfil baix els funciona de meravella. El Polònia ja no retrata Laura Borràs com una narcisista compulsiva, sinó que se’n fot de la seva dèria acadèmica i funcionarial dels articles que cal citar al Parlament per tal que et donin la paraula. Paulatinament, aquest clima de boira perpètua va erosionant la presència de Junts pel Sou, una agrupació política que té tantes sectorials (i totes mal avingudes) que només cal deixar que es reparteixin bufes entre elles per afeblir-los com a rival polític. I de Waterloo, com es palesa a setmana que passa, cada dia en parlarem menys. Si espera una setmaneta més per anar-hi, Aragonès potser ho acaba deixant per l’any que ve, i Carles Puigdemont va veient com, amb els indults a la vista, la seva figura esdevé la d’un home tan lliure com errant.

A l’espera de l’acte de magnanimitat socialista, a Catalunya no hi passa res. Els amants de l’avorriment deuen estar contents. Finalment, tornem a ser un país on el més transcendental que es pot dir és que si agafeu el cotxe per Sant Joan feu el fotut favor de no mamar i que, adolescents de la tribu, si veieu algun llac a províncies tingueu la bondat de retratar-lo a Instagram tot fent morritus, però absteniu-vos d’entrar-hi, que la vida és una mica pal però també té la seva gràcia. I si teniu mono de notícies judicials després dels indults no patiu, perquè Mediaset acabarà aconseguint que a la Rociíto li reobrin la causa. Can’t wait.