Poc abans d’acomiadar-se de la Conselleria de Cultura per encapçalar la llista convergent al Congreso, Laura Borràs piulava a Twitter un balanç de la seva obra de govern resumida en un grandíssim nombre de reunions (371), actes culturals (333), quilometres recorreguts (67.183 en automòbil i 29.606 en avió) i, com a colofó, un total de 2.426 piulades. Aquest estratosfèric resum de gestió no gosava incloure el número de selfies protagonitzats per l’antiga consellera perquè, com sap tothom, Borràs pot presumir del mèrit d’haver-se fet una foto amb la pràctica totalitat de la població catalana. Certament, hi ha coses en què na Laura no és una innovadora car, després del mestratge proverbial d’en Ferran Mascarell, ja sabíem que el conseller de cultura del país és, bàsicament, un ésser dedicat a repartir quatre calés, fer moltes reunions i ingerir tones de croquetes.

De fet, és ben lògic que Borràs no ens expliqués, per posar només un exemple, què ha fet com a consellera per millorar la vida d’actors, escriptors, músics, dansaires o arxivistes del país, ni quines polítiques ha ordit per aturar l’alarmant sagnia de catalanoparlants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per què recoi xerrar de tot això, si no és xupiguai ni queda cuqui? Aquí és on rau la novetat: perquè a manca de gestió, el polític busca refugi i escalf al mar de Twitter. Perquè la xarxa, ai las, és el nou no-lloc de la política catalana, la zona existencial de banalitat, d’espera eterna i d’inacció que l’antropòleg Marc Augé havia exemplificat en aeroports i estacions de trens, però que és a l’univers de Facebook, Twitter i Instagram on fa sentit plenament. Enguany els polítics no gestionen, ni signen lleis, que és una cosa molt avorrida: això sí, de l’art de piular en podrien donar moltes lliçons.

Perquè la xarxa, ai las, és el nou no-lloc de la política catalana, la zona existencial de banalitat, d’espera eterna i d’inacció

Servidor no és un tecnòfob i empra regularment aquestes eines de comunicació, tot i que fa poc les he abandonades perquè tinc ganes de tornar a mirar el cel i les cares mal passejades de la gent al metro. El problema sorgeix quan aquests espais de neutralitat informativa substitueixen l’acció i, al seu torn, tenyeixen tot l’àmbit comunicatiu de la política. Penseu-hi un moment. Quina ha estat la darrera vegada que heu escoltat un periodista del país preguntar al conseller de cultura de torn per l’estat del Liceu, del MNAC o de qualsevol infraestructura bàsica de la tribu? O encara millor; barrineu quina ha estat la darrera ocasió que un conseller n’ha parlat per iniciativa pròpia! Tot això que explico en l’àmbit de la cultura pot aplicar-se a qualsevol altre terreny de gestió. De fet, com mostra la campanya de Barcelona a les municipals, els polítics ja no parlen de la ciutat; només la piulen.  

Al seu torn, el no-lloc de Facebook i Twitter teixeix molt hàbilment una nebulosa aparentment accessible a tothom, però que serveix d’escut implacable a l’hora de reclamar responsabilitat als líders. Per si això fos poc, l’acumulació de piulades, milers i milers cada dia, provoca que el temps de la política s’acceleri i resulti impossible exigir explicacions als representants de coses que han passat fa ben poc temps. Fixeu-vos-hi. Ara per ara, demanar explicacions d’actes com ara la no-aplicació de l’1-O ja sembla quelcom demodé. Que ningú no gosi, per exemple, remarcar la contradicció del fet que aquest govern que es reclamava efectiu hagi prescindit de conselleres com Borràs o Artadi per ser candidates a d’altres eleccions! Tot això ja és pantalla passada, fillet meu, tot això mor al TL del país! Tot això, en definitiva, ja no pot ser notícia. Vas tard, ciutadà. No preguntis!

Trobo que és el moment adequat per saber què farien els nostres representants si els traguéssim el telèfon mòbil durant uns dies. Podrien sobreviure sense exposar-se? Serien capaços, en definitiva, de suportar el fet d’haver d’entrar a l’oficina i sofrir la tortura de fer coses? De moment, per la nostra dissort, diria que viuen ben feliços al regne del no-lloc.