Diuen que la mort és un fenomen que entens i et fereix només quan fot el camp “algú que no tocava”. Els humans de tot n’acabem fent un cert càlcul, i és ben lògic que, amb coronavirus o sense, ens impressioni més la mort d’una infermera de vint-i-pocs anys o la d’un infant que palma de càncer que no pas que ens deixi un padrí que sobrepassa la setantena. En això dels números sempre s’hi amaga un punt de supèrbia i, ara que no té res d’extraordinari que un habitant de país pròsper arribi a centenari, hem establert que amb viure’n setanta o vuitanta, doncs, per entendre’ns, ja n’hi ha prou i, de fet, acabem solidificant el prejudici segons el qual aquests vint anys extres de descans que la gent gran pot gaudir en jubilació són una mena de luxosa propina d’allò que abans anomenàvem “classe passiva”.

A inicis d’aquest segle i amb la crisi immobiliària, ningú com la gent més gran del nostre país va veure’s afectada d’aquesta brama que associa l’habitatge digne a un luxe no assequible per a tothom. Fins fa ben poc, ningú no feia cas als padrins que havien d’abandonar la casa que els havia fet de llar tota la vida degut a l’auge desorbitat dels preus de lloguer a la majoria de ciutats catalanes. La nostra gent gran ha passat per tota la gamma de prejudicis possibles: se l’ha titllada d’aprofitada per voler viure una jubilació en condicions, de privilegiada per poder tenir una casa i, finalment, (potser això és el que em toca més la moral) n’hem frivolitzat la saviesa infantilitzant-la com si l’existència de la senectut fos un Casal Rock permanent d’excursions i dinars de l’Imserso. Ara, amb el coronavirus, ja només ens faltava naturalitzar la mort dels més vells per l’efecte d’aquest coi de malura.

A ells no “els toca morir-se”: ara els toca viure i, de fet, viure millor que mai, perquè molts d’ells s’han passat la vida trencant-se l’esquena perquè puguem viure en les luxosíssimes condicions del nostre present

Doncs, miri, no. A la gent gran del nostre país, un respecte. Perquè els nostres avis i àvies han viscut guerres i empresonaments, comparats amb els quals això d’ara nostre és una puta broma. La gent gran d’aquest país ha viscut una Guerra (In)civil, les nostres dones de més edat han patit una discriminació de gènere que per no tenir no tenia ni nom, i tot això ho han fet sense l’ajuda psicològica que nosaltres podem demanar de forma gratuïta al 012 ni amb tanta mandanga de coaching esportiu a Youtube ni tanta verga en vinagre de videotrucades amb els amics. Els nostres padrins no només són la nostra memòria, la base del nostre país, sinó que representen un exemple de fortalesa i d’implicació nacional davant de la qual els membres de la meva generació hauríem d’esgotar reverències. Sense avis no ens quedarien cançons, ni històries, per no parlar de la llengua amb què escric.

Quan sento algun conciutadà dir allò de “Bueno, ha mort amb vuitanta anys, ja li tocava”, se’m regiren els pèls del pubis i començaria a repartir hòsties a tort i a dret. La mort no és una loteria, és sempre una sobirana putada i més encara si és en solitud, com així els està passant a la majoria dels avis afectats per coronavirus. A ells no “els toca morir-se”: ara els toca viure, i, de fet, viure millor que mai, perquè molts d’ells s’han passat la vida trencant-se l’esquena perquè puguem viure en les luxosíssimes condicions del nostre present, on quedar-se a casa unes setmanes ja és vist com una tragèdia. Gent gran del país, us toca viure. No ens deixeu, que de vosaltres encara n’hem d’aprendre moltíssim.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat