Quan l’amic Arcadi Espada afirmà sorneguer que a l’independentisme “només li quedava Messi”, com és habitual en ell, sostenia una veritat candent que, no obstant i mal que li pesi, portada al límit torna com un bumerang contra la majoria de les seves tesis polítiques. Com piulà amb encert l’amic exiliat Edgar Illas, en el mateix dia de dol en què l’astre argentí s’allunyava del Barça, Messi ha estat, en idiolecte hegelià, l’encarnació —o fins i tot podríem dir l’obra d’art— més paradigmàtica que va donar un club que apostava sense complexes per Barcelona com una ciutat global, metròpoli pròspera d’un estat independent. Que l’apogeu del joc del Barça, Messi i el primer Laporta coincidissin amb l’auge de l’independentisme, i que el mateix president del Barça trenqués tota la sacrosanta tradició del catalanisme amb una filosofia del guanyar com a cosa normal no té res de casualitat. Que Messi hagi simpatitzat o no amb el moviment en qüestió tant li fot: era la seva marca, el paradigma segons el qual tot el que mai no t’has atrevit a pensar no només pot fer-se, sinó que ha de formar part de la consuetud.

Tampoc no és fruit d’un joc de daus que, en un present on el colauisme ha consolidat el rol d’una ciutat acomplexada que presumeix d’ésser pobra i fa dels desnonats els seus herois, una figura titànica de màxima potencialitat llibertària no hi tingui cap mena de cabuda. Recorda també Hegel que els processos històrics només són comprensibles en el seu ocàs i és d’una lògica fins i tot bella que l’astre argentí cardi el camp d’una ciutat i d’un país amb una classe política rendida i que torna a normalitzar l’anar tirant de l’autonomisme com la pauta existencial més entenimentada. És una gran justícia poètica, al seu torn, que Messi no encaixi a la lliga espanyola degut a un límit de massa salarial, un topall absurd de control dels sous dels jugadors (a saber, el centre moral i físic de l’espectacle futbolístic) que sorgeix d’una política comunista ara aplicada per un buròcrata falangista, la qual cosa també té tot el sentit del món, puix que els totalitarismes reneguen l’un de l’altre però de nit forniquen amb gran entusiasme. Serveixi la lliçó pels ignorants que encara prediquen el control econòmic del lloguer o de l’alimentació.

Messi ha estat l’encarnació —o fins i tot podríem dir l’obra d’art— més paradigmàtica que va donar un club que apostava sense complexes per Barcelona com una ciutat global, metròpoli pròspera d’un estat independent

Ara per ara, l’única gràcia de tot plegat és veure què farà el punt de continuïtat que resta de l’energia creada per Guardiola i rematada per Messi. Em refereixo naturalment al meu estimat Joan Laporta. El president del Barça va ser molt llest llegint el Zeitgeist dels catalans i dels culers en una campanya electoral marcadament processista en què l’independentisme del seu protagonista no va aflorar en cap moment, amb una retòrica ben propera al junquerisme (“Estimem el Barça”) i un eslògan directament cuixartista: “Ho tornarem a fer”. L’únic problema actual del Barça no és que ja no tingui el millor jugador del món al seu equip (de res et serveix tenir el mateix Mozart al podi si l’orquestra desafina); la clau és saber si Laporta podrà aconseguir crear el mateix nivell d’ambició futbolística que va derivar en el tàndem Guardiola-Messi en un entorn molt més difícil que quan accedí a la presidència per primera vegada. I és més difícil, insisteixo, perquè els genis necessiten un substrat que els aculli i en naturalitzi l’excel·lència, encara que sigui per escarnir-los com aquest país va fer amb Dalí o el meu adorat Pujols.

La gràcia genial que va tenir el primer Laporta fou la de fer realitat un eslògan, “més que un club”, que la majoria dels meus consocis entenien d’una forma merament nostàlgica; el Barça explicava el combat nacional, era el refugi on hom podia fer veure que no vivia en un país ocupat o sota la dictadura i, finalment, era un club de futbol que mai no acabava de guanyar, la qual cosa sempre ha plagut a la tribu. Laporta va capgirar el lema, insisteixo, per ensenyar-nos que només es pot ésser “més” des del poder i des de la victòria. Si continua ferm al seu ideari, en Jan serà igual de perillós en l’actualitat que pels panxacontents de l’autonomisme que van haver-se d’empassar el seu credo. Com a encarnació d’una energia, el futur de Laporta i tot el que faci d’ara endavant com a president té molta més transcendència que qualsevol martingala que se’ls acudeixi a Aragonès i tota la seva colla de funcionaris estèrils. Si Laporta sobreviu fidel a ell mateix, Messi ressuscitarà en algú altre, no en tingueu cap dubte, i el Barça tornarà a ser un artefacte perillós i un club a témer per l’establishment i els altres rivals. 

Perquè no ets ningú, ens ho ensenyà papi Hobbes, si no provoques por. I ara, en general, aquest menys que un club fa anys que només provoca compassió i riure. Com Catalunya.