“La memòria creu abans que l'enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l'enteniment a ni tant sols qüestionar-se el que fa el fet.” Fa dies que em persegueix aquest fragment de la meravellosa Llum d’agost de William Faulkner, novel·la que acaba de publicar Edicions de 1984 en una nova traducció riquíssima d’Esther Tallada. Memory believes before knowing remembers, resa l’original del Nobel mississipià, un petit teorema volgudament ambigu en què l’autor no sap ben bé si ens diu que els records són una pura invenció creativa del magí, que la memòria sigui per tant el mateix acte plaent d’inventar el passat o que, fot-li fort, no la conformi una lluita imperfecta entre raó i fantasia, una pugna en què l'enteniment intenta cercar els fets del passat mentre l’ànima humana lluita per mediatitzar-los des d’un albir incontrolat.

Quan es parla del respecte a la memòria històrica o de la seva institucionalització política, servidor sempre s’acostuma a posar la mà a la pistola, justament perquè hom és prou conscient que és a punt de presenciar l’enèsima lluita per configurar el passat al gust del consumidor o de qui mani. De fet, en un país que encara no ha passat comptes amb el franquisme, traslladar la pols del dictador, del seu mausoleu fins a una tomba particular o a una atracció d’Illa Fantasia, entra a formar part d’aquest tràfec de memòries. Rellegint la cita de Faulkner des d’ara, cosa que confirma la mateixa novel·la, sembla com si això de recordar a través de la fantasia fos sempre una prova amb tu mateix, en el sentit que la literatura sempre se t’activa quan ets incapaç de digerir allò que t’ha passat. Així escrivim, en el fons, i per això ens configura molt més què inventem que no pas allò viscut.

Si Pedro Sánchez volgués fer un inventari real del franquisme es presentaria davant dels seus electors i els contaria quins jutges i militars amics de Franco encara campen

Si Pedro Sánchez volgués fer un inventari real del franquisme es presentaria davant dels seus electors i els contaria quins jutges i militars amics de Franco encara campen pel sistema democràtic (sic) del país amb total impunitat. Per no enfrontar-se al fet en qüestió, al líder sociata li és molt més fàcil ordenar el trasllat de la mòmia, guarir-se en salut, deixar que el Valle de los Caídos s’enfonsi encara més en el seu etern ensopiment i fer quedar PP i Cs com una colla de reaccionaris perepunyetes. La cosa té certa gràcia històrica, vista la parsimònia amb què el PSOE de Felipe González va consolidar el règim monàrquic espanyol mentre es dedicava a blanquejar la vida dels hereus de la dictadura amb una precisió d’oblit i distància clínica que el PP d’Aznar mai no hauria gosat tenir. Franco deu molt més als seus combatents progres que no pas als followers que el sobrevisqueren.  

La memòria és pura creació, això és cert: el problema és que la política acostuma sempre a fer mala literatura. Traginant la pols de Franco, Sánchez no només guanyarà hores de publicitat televisiva de franc, sinó que —a més a més— els partits independentistes mateixos li augmentaran l'aura progressista i així Esquerra i el PDeCAT intentaran que els catalans oblidin com el líder del PSOE fou corresponsable principal d’enviar-nos la bòfia l’1-O per maltractar la padrina. Operació de memòria, encara en diran. Quins collons, tu. Memory believes before knowing remembers. No ho saps prou, William, no ho saps prou...

Bernat Dedéu
Opinió Submissió Bernat Dedéu