Catalunya és aquell indret curiós on, no fa gaire anys, una elit política va prometre al poble que restituiria la condició de president i de consellers a una sèrie d’altíssims representants de la ciutadania que s’havien quedat sense sou i feina per obra i gràcia del 155. Durant un temps, el verb restituir s’escoltava per totes les ciutats, pobles, contrades i marges d’aquest bell país; doncs bé, temps després, immunitzats de la teòrica plaga sorgida de l’article més famós de la Constitució Espanyola, l’únic bípede que té la sort d’haver tornat a la seva trona es diu Josep Lluís Trapero. El nostre, ho sabem, és un país especial, i ho certifica el fet que l’única ànima restituïda després de l’1-O sigui un individu que va admetre la noble intenció de detenir el Molt Honorable 130 en cas d’independència efectiva.

Aquest seria un fet prou excepcional com per recordar-lo cada dia, de la mateixa forma en què hom diu el Pare Nostre abans de dormir o mentre es renta les dents. Té gràcia, insisteixo, que l’únic, i quan dic l’únic vull dir l’únic, supervivent d’aquells temps de foc i brases sigui algú que ha gosat dir allò que ni Rajoy, ni Sánchez ni tant sols l’entranyable i tossut jutge Llarena s’han atrevit a insinuar mai; a saber, que tenia un pla per fotre les manilles a la més alta instància del país. Tot això, en un indret normal, seria motiu d’escàndol o d’aquell tipus de ganyota que se’ns escapa al comú dels humans quan no ho veiem gaire clar. Però aquí anem tirant, i qui dia passa any empeny, i fot-li que al final el vent s’ho endú tot; és així com Trapero sobreviu intacte a qualsevol contingència amb vocació d’eternitat.

Només aquesta condició angèlica pot explicar que el Major dels Mossos aprofités el darrer acte del Dia de les Esquadres per condecorar tot l’equip jurídic i l’antiga cúpula d’Interior que va acompanyar-lo durant el seu procés judicial (com a col·laboradors externs del cos van rebre una medalla de bronze amb distintiu blau i una abraçada d’en Josep Lluís, diu el web dels Mossos). El primer que sorprèn de l’acte, i aquest columnista reconeix que no en tenia ni fava, és el seu afany condecoratiu omnívor, car s’hi van arribar a entregar “283 medalles i 9 plaques commemoratives a membres de la Policia de la Generalitat, Mossos d’Esquadra, d’altres cossos policials, de la judicatura i de la societat civil”. Conciutadans, no perdem l’esperança; si la policia entrega 283 medalles cada any, com passa amb la Creu de Sant Jordi, vol dir que tard o d’hora tindrem un souvenir de la bòfia a casa.

La gràcia del tema és comprovar una de les derivades antropològicament més curioses del procés; a saber, la majoria dels nostres administradors confonen les institucions amb el seu jardinet. Trapero té tot el dret del món a guardar un retrat d’Olga Tubau a la tauleta de nit, atès que l’esplèndida defensa de la seva lletrada va estalviar-li més d’una dècada a la garjola. I el Major, només faltaria, pot apreciar la periodista Patrícia Plaja com si fos la seva pròpia filla (aquesta notable professional, i el detall no és menor, resulta ser l’actual portaveu del Govern). Però si l’amic Trapero ja va donar certa nota premiant Pilar Rahola com a Mossa d’Honor per la seva defensa del cos, diria que no és agosarat mirar-se amb certa estranyesa que et dediquis a imposar un guardó a la teva advocadessa i a membres de l’antiga cúpula policial, entre ells el Major instituït... per l’article 155!

Fa coseta, insisteixo, comprovar com en una administració que encara gosa dir-se independentista, el cap de la policia és dels pocs espanyols que, amb l’excepció dels diputats de VOX, ha dit que hauria planejat dur Carles Puigdemont al calabós i que, per si això fora poc, aquest mateix prohom li estampa una medalleta a un cap dels Mossos escollit directament pels amics de Mariano Rajoy. Són coses meves, potser, però ja sabeu que servidora és un exemplar d’allò que abans s’anomenava hiperventilat (vaja, allò que de tota la vida n’hem dit un independentista perepunyetes, un torracollons que ho veu tot de color negre i s’agrada posant peròs a les cosis). Potser demà ja se m’haurà passat i, qui sap, si deixo d’escriure articles com aquest d’avui diumenge, tal dia el Major dels Mossos tindrà la bondat d’inscriure’m al seu medaller particular i regalar-me l’escalf d’una bona abraçada.