L’última genialitat de Diego Armando Maradona fou la de tenir el cos mort però encara calentó mentre tot el planeta discutia sobre quin era el seu pitjor defecte. La figura de l’argentí, a qui tothom considerava un astre, va ser, és i serà important justament perquè Maradona era també (o sobretot) un desastre, i quan escric el mot ho faig pensant en la seva accepció més tràgica: un infortuni greu, un esdeveniment funest i ruïnós que escapa la comprensió del comú de la humanitat. Sovint es diuen frívolament sentències com “tal futbolista és un fenomen de la naturalesa” o “el Barça és més que un club” (quelcom que jo només he pensat del cert quan intento saber quin mecanisme mental du els consocis a votar gent com Gaspart o Bartomeu), però en el cas de Maradona la hipèrbole és justificada perquè el jugador, volent-ho o no, traspassà la condició d’allò particularment humà.

En un món d’insofrible cursileria on tothom pesca referents morals de bondat de forma compulsiva i en el què la mort d’un conciutadà sempre supura una horripilant xaroneria, que es tradueix en allò de recordar que “a banda d’un gran professional, era molt bona persona”, Maradona guanya tot el sentit ètic precisament perquè ell, de referent moral, mai no en va voler ser. De la mateixa forma que Beethoven va eternitzar-se com el compositor de la Novena simfonia –aquell cant eixordador a la fraternitat humana, a pesar que l’opinió dels homes i les dones sobre allò que feia o sobre el seu caràcter personal se li’n cardava set pobles– Maradona mai no va voler ser un exemple de conducta, ni com a futbolista ni molt menys com a ésser particular; no volia que ningú l’emulés precisament perquè la seva única forma d’afirmar-se era la força de la seva pròpia singularitat.

Creiem massa sovint que allò moral d’una persona són les seves bones obres, les seves accions i etcètera, quan sovint el caràcter d’un bípede rau justament en ser l’abocador de tota quanta misèria humana pugui imaginar-se. No és estrany, per tant, que el buit moral de la figura del desastre argentí provoqués tantes reaccions queques de ressentiment. Primer, dels puritans de sempre que van córrer a recordar el currículum cocaínic del número deu, les clenxes quilomètriques que va entaforar-se pel nas i també la seva eterna predisposició per tocar cuixa. La cosa té gràcia i no només perquè l’hàbit d’intoxicar-se sigui un dels hàbits culturals més definidors, naturals i complexíssims de la humanitat, sinó perquè aquells que critiquen les suposades febleses dels humans acostumen a ser els mateixos que imposen cara de trist quan es xerra d’addiccions a les maratons nadalenques.

Així també el conservadorisme català, representat per la seva forma més beata, part del seu feminisme, a qui va faltar poc temps per recordar que Maradona també havia estat un vexador de dones. El fet té gràcia no només perquè aquí tothom reparteix delictes sense judici i amb una alegria clicaire certament contagiosa, sinó perquè en això el feminisme recorda amb seu caràcter a una religió secularitzada: abans del judici final, per excel·lent que sigui la vida d’un home o d’una dona i per molta felicitat que hagi provocat, sempre cal que una entitat que s’erigeix de reguladora moral en recordi la condició torta, el pecat original. Sí, era meravellós... però tal i tal. Com a rei del futbol no hi ha discussió... però recordem també que tal i tal. Com tota fe, el feminisme tribal sempre corre a recordar la taca, a salpebrar la ferida amb l’esperit mestretites de qui mai ha arribat a transcendir.

Wittgenstein ens va ensenyar que és molt més important exercir la moral que no pas xerrar-ne, a la qual cosa afegiria immodestament que les societats més cíniques acostumen a ser aquelles que tenen una sobredosi de coaching, de profetes i d’àrbitres d’allò correcte. Les vides admirables també estan fetes d’excessos, car sovint només des de la desmesura podem arribar als racons més profunds de l’humà. Ho recorda Valéry al Tal Qual (publicat recentment a Adesiara en meravellosa versió d’Antoni Clapés: compreu-lo!) quan diu que les ments més brillants ho acostumen a ser contra elles mateixes, sobretot contra elles mateixes, perquè només a força d’intentar extingir-se poden produir coses belles. Sovint cal posar la mà il·legalment per fer un gol a la vida i franquejar els sistemes més sòlids, així com també és necessari degradar-se fins a límits insospitats per saber en què consisteix la benaurança. Quina forma més bella de moral, això de ser un desastre!

Quan mori jo, també vull que els puritans discuteixin sobre els meus defectes, i que la bilis els ompli la boca recordant-los com en són de petits. Gràcies per aquesta última i deliciosa lliçó, Diego Armando Maradona.