Una part essencial de la civilització i de la política exigeix poder escarnir en la intimitat els valors que professes públicament, sense que això t'hagi de fer sentir repugnant. Per fortuna, els occidentals hem après a escollir (i a estimar) els nostres polítics pensant molt més en el talent amb què desplegaran el seu ideari que no pas en l'art de palesar una conducta ètica exemplar, cèlibe i pura. Només faltaria que als líders no se'ls pogués exigir un component moral d'acord amb el que prediquen, però —afortunadament, insisteixo— els éssers del primer món sabem molt bé que la política demana i vol gent complexa, és a dir, susceptible de contrarietats, car si hi tinguéssim només gent de moral angèlica, faríem conclaves i oposicions en comptes d'eleccions. La doble moral, com sap qualsevol persona mínimament llegida, és un dels millors regals que ens ha fet això de prosperar.

Lapidar públicament Lluís Salvadó per una conversa privada, per un xat o per qualsevol espai que remeti a un instant en què ell ha triat per desinhibir-se, és una salvatjada molt més gran que no pas fer una brometa racial i masclista sobre com en són, de resultones, les romaneses, o relacionar el nobilíssim càrrec de la Conselleria d'Educació amb tenir les “mamelles grosses.” A Lluís Salvadó, com a servidor públic, no li hem d'escrutar la moral ni les taques a l'ànima, sinó que n'hem d’avaluar la gestió (és aquí, fillets meus, on d'altres àudios sobre la no-hisenda catalana em semblen molt més rellevants que no pas un acudit prescindible sobre popes). Si algú, des del feminisme o qualsevol altre àmbit, vol escrutar la vida política de Salvadó, que ho faci amb la cruesa que calgui, però fotre la mà d’aquesta manera tan grollera en una conversa és de gent poc imaginativa.

Els amics, i les converses amb coneguts, són zones de confort, àmbits on justament i precisa podem frivolitzar sobre allò que estimem i que, públicament, ens dediquem a fomentar d'una manera completament honesta

Jo tinc converses al whatsapp amb amigues feministes (algunes d'elles, especialistes en l'art d'ofendre's i de jutjar la recta moralitat dels líders mundials, dit sia de passada) que les farien enrojolar públicament, i estic segur que això passa a l'inrevés amb coses que jo mateix he compartit en espais privats. Els amics, i les converses amb coneguts, són zones de confort, àmbits on justament i precisa podem frivolitzar sobre allò que estimem i que, públicament, ens dediquem a fomentar d'una manera completament honesta. Som mediterranis, éssers d'una raça superior que permet escarnir el mort i qui el vetlla, i perdre aquesta santa capacitat de posar entre parèntesis el que és sagrat seria una tragèdia. Les dones no seran més valorades perquè Salvadó dimiteixi ni perquè en la seva intimitat no pugui resultar desagradable. És quan mates els acudits, que comença la guerra.

Res no és casual, i els espanyols han filtrat la conversa d'en Salvadó (insubstancial de cara al sumari de l’1-O) perquè hi ha gent molt interessada que Esquerra sigui el cap de turc de tots els incompliments amb què la política catalana ha excel·lit després de l’1-O. Espero que Marta Rovira no caigui en aquesta cursa de falsa moralitat de tercera divisió i mantingui Salvadó al partit, i que si l'ha de marginar sigui perquè considera que no va estar a l'altura en la preparació de la hisenda catalana. I vosaltres, salvadors de la moral, si voleu parlar de transparència publiqueu a la xarxa les vostres converses, i així veurem com en sou, d’honestos i ètics, al país dels professionals de l'ofensa.