De fa setmanes, els amics independentistes a qui l’1-O havia mutat la cara d’alegria i d’esperança, admirats per la resistència del poble davant la bòfia, han tornat progressivament a fer aquell discurs tan suat segons el qual la majoria de catalans mai no estaran disposats a córrer el risc que comporta assolir la secessió d’Espanya. A Catalunya, el triomf de l’enemic acostuma a anar de bracet amb la propagació del conegudíssim discurs que equipara el sobiranista al botiguer: molta mani i molt d’abrandament estètic, però quan toca sacrificar la cartera, tothom escampa la boira per obrir la botigueta i etc. Com passa sempre, el discurs polític té un correlat a l’ànima cultural dels homes i la seva traducció vindria a dir que un ciutadà de Catalunya no pot desenvolupar els seus talents d’una forma natural en el marc d’un món global sense sotmetre’s a la sobirania espanyola: si hom accepta la castració política, ha de passar per la drecera de la realització personal.

Fracassat el primer intent d’aplicar els resultats de l’1-O (que ja venia d’ignorar el plebiscit del 27-S) i de ple en l’era tramposa del realisme polític, la lluita del catalanisme els propers anys consistirà –com sempre, de fet– a atacar aquest prejudici. Vist que l’alliberament col·lectiu ha estat infructuós per la manca de valentia dels líders que fins ara han comandat el procés, la millor forma d’excitar l’esperit de la tribu serà demostrant que l’exercici de la llibertat individual i del risc que comporta és productiu. Aquí entra en escena la figura del president Puigdemont, la investidura a distància del qual neguiteja de la mateixa manera espanyols i independentistes que es fixen molt més en el manual d’instruccions del Parlament que no pas en la legitimitat institucional. Així Ernest Maragall, que fa dos dies ens alliçonava sobre l’alliberament de la tribu, però a qui la investidura de Puigdemont sembla que deixa fora de joc per la seva estranya naturalesa procedimental.

De fet, i com avisàrem fa setmanes, a mesura que s’acosti la investidura es tensarà més la dicotomia entre el catalanisme de tota la vida (que vol muscular independentisme platònic d’aquell que garla molt i fa poc) i la força quasi freak del president 130 que, deslligat de tot parentiu amb la miserable vida política catalana i emparat amb la llibertat d’ésser a l’exterior, podrà exigir celeritats als seus com una autèntica mosca torracollons. De fet, l’actitud del president demostra que la llibertat és contagiosa, car si algú demostra que exercint-la al límit, per molt radical i surrealista que sembli, s’arriba a resultats, el moviment es transvasarà a les ànimes contigües com la pólvora. És molt fàcil alliçonar els altres i fer moralisme de saló, però diria que la nostra tasca cultural serà la de fomentar espais de discurs el més lliures possible que contagiïn la praxi i matin la por.

Prèviament a la llibertat política, cal assolir la llibertat de paraula, fer que els nostres discursos fereixin la moral de saló espanyola, si cal ridiculitzant-la per obligar-la a quedar fora de joc. Així van fer molts ciutadans l’1-O, no només resistint la força, sinó burlant-se de la repressió amb la seva capacitat imaginativa, com en aquell bonic poble del rerepaís en què els ciutadans evitaren la bòfia votant ben d’hora ben d’hora per rebre-la amb parsimònia i humor com si allí no hi passés res. Doncs això mateix, estimats conciutadans, ens cal fer amb la paraula. Aquesta és, ara per ara, la meva lluita. I va per llarg.