Als joves els agraeixo, entre mil i una coses, que hagin desvetllat el típic paternalisme superb de les velles generacions entenimentades quan volen solidificar el seu poder. Els aprecio de tot cor, només per despullar, amb la seva pura presència, la indigència mental de tota aquesta quantitat infecta de sociòlegs aficionats i de politòlegs sapientíssims que pretén reduir la seva lluita a un afer tecnològic d’Instagram i Whatsapp i tots aquests tanoques que es ventilen els seus anhels polítics en tertúlies infectes dient que, ja se sap, els nanos estan cansats, no tenen curro i els manca esperança per viure, i que només per això té tota la lògica del món que es dediquin a cremar contenidors al carrer. Solament per la gràcia de desemmascarar aquests opinaires de merda, als joves ja els hauríem de convidar a dinar als nostres restaurants preferits, i sense límit de comanda. Porti, porti.

Cansats de l’Espanya repressiva i de la Catalunya que només guanya en allò simbòlic, els nostres joves han dit que ja n’hi ha prou de Tsunamis que ocupen l’aeroport fins l’hora d’anar a mumir i que ja en tenen els picarols plens de declaracions polítiques i de teatrets patètics com ara la manifa d’ahir, amb la Borràs i la Rahola fent el corrillo de les autoritats com autèntiques folklòriques. Me n’alegro sincerament que els nostres nanos hagin dit que ja en tenen prou d’aquest teatre, que hagin decidit que no paga la pena d’empassar-se tanta merda com hem digerit els de la meva quinta, espantosament nostàlgica, i que tota aquesta mandanga s’ha d’acabar. No seré jo qui parli per ells, perquè cada generació té el dret inalienable de ser portaveu d’ella mateixa, però em fa feliç que per fi hi hagi gent que, més enllà de ser o no espanyola, no estigui disposada fer el xaró.

Després de tot allò que va venir posteriorment a l’1-O, la independència em sembla una possibilitat altament remota. Però a diferència d’un servidor, que es cura la tristesa llegint novel·les insofribles i fumant puros amb aparença de dandi comarcal, els joves han decidit que no volen passar a la història com covards. De moment només surten al carrer i es reivindiquen, és cert, però aquesta virtut cívica ja és molt més del que jo he fet en tota la meva vida i amb els meus articulets de tres al quarto. Aquests dies m’ha fet molta gràcia veure la generació de la Transició, i especialment tots els vividors del progressisme espanyol que van veure com Franco se’ls moria al llit, escarnir una nova generació de jovencells que estan fabricant la seva veu amb la millor intenció de la qual són capaços. Als xavals que surten aquests dies a defensar la democràcia menys lliçons i més respecte.

Jo us saludo, estimats joves, i us admiro perquè teniu la valentia d’arrasar amb allò vell que jo mai no vaig disposar. Si la vostra guerra inclou destruir-me, us ho dic des d’ara, no dubteu a fer-ho, si cal amb tota la força del món. De fet, us tinc el pitjor odi possible: quan us veig, us envejo.

Agustí Colomines
Opinió Tabula rasa Agustí Colomines
Antón Losada
Opinió Ara sí, comença la campanya Antón Losada