No tornava al Parlament des de la declaració d’independència del 27-O, una jornada que va passar ràpidament de ser històrica a tenir la condició de simbòlica o, en una versió encara més edulcorada, política. Després d’acatar el 155 i de postrar-se a les eleccions de Rajoy, avui a la cambra catalana s’hi respirava més aviat un ambient prehistòric. L’atractiu del dia, veure Roger Torrent coronat com el Molt Honorable més jove que ha liderat mai la cambra, i el segon a fer-ho des de Girona: amb el president compartim la gràcia de pertànyer a una bona collita, la de 1979, la qual cosa, a banda d’obligar-nos a lluir barba per semblar més madurs i de cantar de memòria la musiqueta inicial del Doctor Slump (“Ja està aquí, ja arriba Araleee. Tintitintitintintiiin, tiquitiquitintenteeen”, etcètera), ens fa compartir l’estrany privilegi de ser una de les primeres generacions educades en democràcia, amb les consegüents i escasses hipoteques del passat i una tendència natural a parlar clar, sense evasives. Ironies de l’existència tot plegat, perquè el president que hauria de ser més descarat i republicà comença exhibint una retòrica realista a la qual s’acostumarà ben aviat l’independentisme: a banda de lamentar l’absència dels empresonats i dels líders a l’exili, Torrent no pot evitar deixar entreveure que aquesta legislatura de la preautonomia va sobretot de recuperar les institucions que emmarquen l’autogovern del 78. Poc abans havia parlat Ernest Maragall, un dels hipotètics candidats al tron, amb un discurs molt més abrandat, ben propi de l’avi passat de voltes que, en tot plegat, s’hi juga més aviat poca cosa.

Aquest Parlament té moltes més ganes de restituir que no pas de viure jornades històriques que acaben en repúbliques poc plausibles i en tribunals molt severs

Presidències a banda, la fesomia de l’hemicicle crida l’atenció pels seus escons absents, un buit d’una força simbòlica extraordinària però que l’independentisme encara no sap com arribarà a conjugar. Pels passadissos del Parlament, la gent d’ERC em va dient que tothom és ben conscient que això de la investidura telemàtica serà impossible. Caldrà, doncs, ben aviat, saber quin és el substitut del Molt Honorable 130, que pot ser tan simbòlic i delegat com es vulgui, però que serà la persona que ocupi el despatx de president de la Generalitat al Palau i qui signi tots els decrets que s’escaiguin al càrrec, si és el que proper president pot arribar a firmar alguna cosa que vagi més enllà de la distribució dels arbres al Pati dels Tarongers.

Aquesta és la tensió que viu avui la cambra: hi ha diputats que encara volen fer perviure el valor simbòlic d’una presidència a l’exili i d’altres que ja malden per saber com s’administrarà el dia a dia dels ciutadans dins del marc de la Constitució espanyola. Alguns en diuen realisme, jo en dic preautonomia. Aquest Parlament, sigui com sigui, té moltes més ganes de restituir que no pas de viure jornades històriques que acaben en repúbliques poc plausibles i en tribunals molt severs. A partir d’ara, la judicatura espanyola ha explicat molt bé quin seran els riscos de la desobediència: els diputats saben a què s’exposen i, si els agafa el marramiau del dubte, Espanya té quatre ostatges a les seves presons que li serveixen de recordatori.

No només som a la preautonomia, ens trobem al regne de la prehistòria. Benvinguts a l’era de l’anar passant.