L’antic conseller de Presidència Jordi Turull ha tingut el mèrit de posar d’acord els opinaires espanyolistes i molts col·legues de militància indepe que han escarnit la seva Travessa per la Llibertat (la caminada que l’ex-pres polític està fent de Portbou, a l’Alt Empordà, fins a Arnes, a la Terra Alta, per agrair l’escalf que li ha donat la tribu mentre era a la garjola) anomenant-lo despectivament Forrest Gump. Per si em llegeix algun zentennial —si encara saben llegir, pobrets meus—, la broma es refereix a la multioscaritzada pel·lícula dirigida per Robert Zemeckis, escrita per Eric Roth, i protagonitzada per Tom Hanks que narra la història d’un nano de Geòrgia mig babau, amb l’esquena corbada i dificultats per caminar que un bon dia s’escapa dels companys que l’hostien al col·legi demostrant una inusitada capacitat per a córrer, gràcia que li permet convertir-se primer en un jugador de futbol americà extraordinari, després en un supervivent condecorat a Vietnam i finalment (no espòilers) en un bon exemple de pare de família nord-americana.
Forrest Gump és una pel·lícula molt intel·ligent i un producte típic de l’optimisme dels anys noranta als EUA, perquè, si gratem en el rerefons de tot el seu sucre, s’hi amaga la filosofia de l’average Joe, segons la qual un home no ha d’ésser excessivament intel·ligent per dur una vida meritòria i fins i tot esdevenir un heroi nacional; simplement li cal tenir iniciativa, ser en l’indret correcte a l’hora correcta, i fer alguna cosa molt bé, per estúpida que sigui. És el cas de Forrest Gump, qui fa de córrer un art (la pel·lícula és plena de catchphrases, la més famosa de les quals és “Run, Forrest, Run!”, la frase que tothom li diu al nano quan ha d’escapar-se dels bullies), ja sigui per guanyar-se la vida com a esportista, salvar compatriotes del foc enemic o, després d’una crisi sentimental, fotre’s a córrer pel país de punta a punta, sense cap més motiu que moure’s. Aquí és on rauria la conya d’anomenar Forrest Gump a Turull, equiparant això de trescar per tot el país de la icona cinematogràfica amb la performance xirucaire de l’antic conseller processista.
No, Jordi Turull no és Forrest Gump perquè la història del nostre polític és una nova pantomima d’abast comarcal que només està destinada a rebre l’escalf dels convençuts, una ruta que per no ser ambiciosa no cobreix ni una part significativa del territori
La comparació és molt simptomàtica pel seu caràcter absolutament erroni. De fet, Forrest Gump comença la seva travessia pels Estats Units després d’una de les moltes putades que li regala la dona de la seva vida, la meravellosa Jenny interpretada per Robin Wright, i la gràcia d’aquest truc narratiu de Zemeckis i companyia és que Gump volta pel seu país sense cap mena de motiu i, justament per això, per la gratuïtat del fet, es converteix en tota una icona cultural, sovint seguit per centenars de persones que aprofiten l’acte de fer running amb ell per reivindicar causes pròpies del pacifisme dels seixanta que ell no abandera perquè no sap ni què polles són, unes escenes que, novament, contenen el substrat filosòfic nord-americà més bàsic: facis el que facis, mentre semblis únic, et pots convertir en un producte cultural i, evidentment, en carn de màrqueting. Contràriament, en la seva Travessa, al nostre pobre Turull només l’ha seguit fidelment un equip del Telenotícies i un grup de les poques xiruques militants que queden a Catalunya.
La Travessia de Turull m’ha fet força gràcia, perquè com tot allò relatiu a la política catalana dels últims anys s’ha configurat en l’intent de vendre un procés cap a la independència en etapes racionals, ben parit i prou empaquetadet com perquè qualsevol ciutadà el compri amb la garantia que, fem el que fem, la tribu sempre quedarà bé, fins i tot amb l’enemic. Tots recordareu allò del president Mas tan mono del Consell Assessor per a la Transició Nacional, una de les primeres institucions fantasma que va tenir com a objectiu posar trams, fulls de ruta i futuribles a la Catalunya independent, del qual van sorgir els famosos deadlines dels 18 mesos (“y ni un solo día más”, que deia Rufián) i tota una sèrie de pedanteries que el temps ha convertit en fum. Turull és un bon continuador d’aquesta filosofia política i d’aquí la seva travessa, una cursa mapejada, retransmesa per Twitter, i amb un punt final perfectament delimitat per tal que, si algú vol saludar el màrtir durant el quilometratge, no es perdi ni volent-ho.
Per ironies de la vida, el procés hauria estat tot un èxit si hagués estat comandat per molta més gent com Forrest Gump que no pas per l’antic conseller Turull, puix que, a pesar de no tenir tants fulls de ruta ni un pla per etapes digne de la Dinamarca del sud, els nostres polítics haurien salvat les seves dificultats, si més no, fent alguna cosa de profit com ara córrer a tota llet entre les línies del foc enemic. Si encara filem més prim, tant de bo Puigdemont i Junqueras fossin com Forrest Gump, un ciutadà sense gaires llums que, per genial intuïció, és capaç de denunciar per casualitat el cas Watergate o d’inspirar els balls de maluc d’Elvis Prestley. No, Jordi Turull no és Forrest Gump perquè la història del nostre polític és una nova pantomima d’abast comarcal que només està destinada a rebre l’escalf dels convençuts, una ruta que, per no ser ambiciosa, no cobreix ni una part significativa del territori i que, si l’antic conseller hagués sigut conseqüent, hauria d’haver fet per tota l’estepa espanyola, perquè al capdavall qui l’ha indultat és Espanya.
No, Jordi Turull no és Forrest Gump, tot i que la vida política catalana sí que s’assembla a una capsa de bombons, una capsa de la qual no saps mai quina mandanga nova en sortirà, ni quina et farà sentir més vergonya aliena.