Tinc 42 anys. Vaig néixer a Olot. Això significa ser del nord del sud. M’explico. Els olotins tenim una percepció nòrdica del país, som de la part de dalt, la qual cosa implica mirar les coses des d’una perspectiva que sovint sentim diferent o fins i tot com la més bona possible. Però, quan deixes el teu espai de confort i baixes al món, t’adones que a baix tot no acaba de ser com esperaves, i això està molt bé. Faig moltes coses: m’agrada dir que em dedico bàsicament a connectar el públic amb projectes culturals. La meva feina és la meva passió. Ara mateix la meva vida la té robada l’Ideal, un somni que uneix la meva obsessió freak per la tecnologia amb la meva dèria per l’art. Ara hi presentem una exposició sobre Monet i la tècnica pictòrica impressionista. També em dedico a produir teatre de fa temps, tant espectacles molt especials de mitjà format com Aquella nit, que ara és a La Villarroel dirigida per en David Selvas, amb l’Ivan Massagué i la Marta Bayarri, o també produccions de gran format com poden ser La jaula de las locas o La tienda de los horrores. Al perfil del Whatsapp, com que soc molt auster, hi tinc la mateixa foto corporativa de perfil que poso a tots els meus espais virtuals. El perfil deu ser de les poques coses que em costa de canviar.

Jordi Sellas Ideal - Sergi Alcazar

Aquest lloc és increïble. On som?
Si ho preguntessis a la gent del Poblenou de tota la vida, et respondrien que som al Rellisquín (o al Rellis). Si m’ho preguntes a mi, et diré que som a l’Ideal, que és com s’anomena des de 1917. Primer va ser un cinema, després un plató de televisió i ara és un centre d’arts digital. El nom extraoficial venia d’una mítica pista de patinatge sobre rodes, que era una de les coses més modernes que hi havia a Barcelona prèviament al cinema, a inicis del segle XX. D’aquí el sobrenom, perquè la gent sovint hi relliscava i s’hi fotia de lloros.

Ara hi fas cultura digital immersiva.
La cultura és un fenomen d’una gran amplitud, que implica les belles arts, els mitjans de comunicació, les noves plataformes o fins i tot internet. L’art digital, més concretament, són totes aquelles expressions artístiques que només són possibles a través de codis binaris, de zeros i uns i, per tant, de programació. Aquest és un nou gènere artístic que, com sempre ha passat, embranca amb innovacions precedents, però que neix bàsicament els anys setanta. En aquell moment, les computadores, els ordinadors i tota la codificació que impliquen és un llenguatge que es popularitza arribant més enllà de l’àmbit dels enginyers especialitzats. Les màquines, a partir d’aquest moment, comencen a adquirir ànima: la dinàmica comença a través dels videojocs, que obren la porta a allò que sembla un mer entreteniment, però que esdevé un fenomen artístic clau per entendre el final del segle XX i el principi del XXI. A partir d’aquí arriben les tècniques que ara podem posar a les mans dels artistes en tant que nous reptes: la intel·ligència artificial, la gestió de grans volums de dades...

“En aquests anys vint del segle XXI trencarem el rectangle en el qual les imatges han estat empresonades des que els quadres van emmarcar-se”

I la immersivitat.
Aquest és el que més m’apassiona, perquè tinc la teoria que en aquests anys vint del segle XXI trencarem el rectangle en el qual les imatges han estat empresonades des que els quadres van emmarcar-se o d’ençà que els germans Lumière van inventar un tipus de cinema que, justament perquè s’inspirava en la pintura, també tenia una estructura rectangular i tancada. Aquest és el mateix sistema que després han tingut les televisions i també els telèfons mòbils. Ara, per fi, s’han consolidat unes tecnologies prou ergonòmiques com per trencar el rectangle. Ara la pantalla ja no és un rectangle perquè el món sencer ja és una pantalla! Això trenca 120 anys de com ens hem explicat el món en termes visuals. Aquí no hi ha plans, no hi ha distància mitjana, ni llarga, ni curta. Tu mateix ets dins la imatge.

Jordi Sellas Ideal - Sergi Alcazar

Viure dins d’un quadre de Monet.
Aquesta és la idea. L’Ideal no és un centre d’arts: és un laboratori, un indret on cada mostra és un experiment i on les sensacions són inaudites. Pensa que quan vam instal·lar la sala de realitat virtual, on cadascú pot entrar a l’estudi del pintor, no sabíem si la gent aguantaria els deu minuts que dura la immersió, si es marejaria... Però és que això és exactament el que els va passar als primers espectadors de les pel·lícules dels Lumière, que s’espantaven de veure un tren a la pantalla per si els esclafaria o quan la gent de les butaques saludaven els obrers que veien retratats al costat oposat del projector! Quan tu et poses les ulleres també intentes tocar allò que veus de forma espontània, i ben aviat segurament podrem interactuar amb els objectes que s’hi veuen. A través d’aquesta tecnologia som capaços de trencar els límits de l’espai i del temps: fins ara ho fèiem a través de petites finestres, però ara som capaços de fer-ho d’una forma absolutament radical.

L’Ideal és una competència dels museus tradicionals.
Just el contrari, és un complement perfecte. La gent, quan ha sortit de l’experiència de ser dins la pintura de Monet, surt de l’Ideal amb ganes de saber-ne molt més! Perquè ha adquirit dues o tres nocions sobre l’impressionisme que els ajudarà a interpretar millor moltes obres que es troben a sales d’art de format més habitual. En aquest sentit, la nostra intenció és unificar la divulgació i l’entreteniment.

“Només en deu anys no tindrem telèfons mòbils ni artefactes semblants”

Aviat tindrem aquesta pantalla-món a casa. La democràcia perfecta?
Pensa que només en deu anys no tindrem telèfons mòbils ni artefactes semblants. El món serà una pantalla i el nostre cos incorporarà lens i petits dispositius visuals-sonors que ens ajudaran a comunicar-nos. Estarem sempre connectats, tindrem a tocar les persones que tenim més lluny, i el mateix passarà amb qualsevol tipus d’experiència. Aquest, per exemple, serà un dels factors clau que permetrà reduir més les emissions tòxiques que generen els mitjans de transport consuetudinaris. La immersivitat et donarà la sensació exacta de ser en un indret! Tu ara ja pots veure partits de l'NBA com si fossis a la banqueta dels jugadors! Ben aviat passarà amb concerts, recitals d’òpera, esdeveniments que abans es reduïen a les 2.000 persones que poden accedir a la Scala de Milà en una vetllada concreta i que aviat podrà veure tot el planeta. I en directe!

Abans els tecnòlegs éreu uns friquis: ara sou empresaris o gurus.
L’efecte Silicon Valley (és a dir, l’ombra de Sergei Brin, Larry Page, Mark Zuckerberg i companyia) ha comportat coses bones i dolentes. Jo vaig començar el programa Generació Digital, primer a la ràdio i després a la televisió, l’any 2001! Quan dèiem que algun dia tothom duria a sobre no ja telèfons mòbils sinó petits artefactes connectats a internet, la gent es pensava que estàvem sonats. A poc a poc, el procés es va fer global: el 2007 es presenta Facebook, apareix l’iPhone, i a la part final dels anys deu les xarxes socials ―és a dir, la pantalla del telèfon― passen davant de la televisió tradicional en termes de consum temporal. Aquí canvien els rols de l’emissor i el receptor dels mitjans. En aquesta segona dècada que tot just ara tanquem, la gent comença a plantejar-se coses que també ja vàrem anticipar: què passa amb la privacitat, amb el reconeixement facial... Nosaltres ja avisàvem que això del núvol que guardava tota la nostra informació era una cosa ben seriosa, un receptacle on hi deixaríem continguts per sempre més. Han hagut de passar deu anys perquè ens adonem de l’abast d’aquelles noves tecnologies (que ara ja semblen velles) i que ara la generació millenial i Zeta ja experimenta com un fenomen absolutament natural.

Jordi Sellas Ideal - Sergi Alcazar

Fer l’Ideal a Barcelona pinta complicat.
És més fàcil fer un projecte així a Barcelona que en qualsevol altra ciutat del nostre entorn. Perquè Barcelona, per més que tots plegats sembla que hi lluitem en contra, té una capacitat i un magnetisme que la fa especialment interessant i atractiva arreu del món. Quan tu inicies un projecte com l’Ideal i esmentes que el fas a Barcelona a companys de viatge de primer nivell mundial, la gent, de sobte, li canvia la cara. Això és un valor que tenim i des d’aquesta perspectiva és fantàstic. Des de l’àmbit que implica trobar un espai de 2.000 metres quadrats, d’iniciativa privada, que ha d’intentar poder pagar les factures des del primer dia (perquè nosaltres depenem estrictament de les entrades que venem a diari), depenent del públic local, perquè tenim molts menys turistes del que la gent es pensa, això ja és més complicat. En l’àmbit legal, de dinàmica de preus, i fins i tot pel que fa a la facilitat d’obrir nous negocis, Barcelona podria ser una ciutat molt més fàcil. No és difícil, però tampoc es faciliten les coses com caldria.

“Treballarem sempre en un triangle format pels eixos d’art, ciència i tecnologia”

De moment, pinta bé.
Portem 70.000 visitants a l’Ideal que han comprat la seva entrada i el nivell de satisfacció del públic és molt alt. El projecte tenia el seu risc, perquè som lluny del centre de Barcelona, al carrer Doctor Trueta, i hem obert un centre d’art digital sense equivalent a la ciutat. Però hem fet un gran esforç d’explicar la innovació que representem. De moment, la fortuna ens ha somrigut i no ens aturem. Treballarem sempre en un triangle format pels eixos d’art, ciència i tecnologia. Monet, per exemple, l’expliquem a través de l’impacte d’una revolució tecnològica com va ser la fotografia i el cinema, que van transformar radicalment la forma de pintar. Ben aviat, tot i que encara no puc donar detalls, virarem més aviat a l’univers de la ciència...

“A la funció pública s’hi troba el cel però també l’infern”

Has treballat en el món de la cultura pública i privada. Rara avis.
Ara fa 25 anys que soc professional, ja d’ençà que estudiava. D’aquests, durant una legislatura, vaig poder treballar al Departament de Cultura en una Direcció General (de Creació i Empreses Culturals) i va ser una experiència que em va canviar molt més del que jo mateix m’esperava. Et diré el mateix que vaig dir al meu equip el dia que me’n vaig acomiadar: aquí he conegut els millors professionals amb els que jo m’he trobat al llarg de la meva vida (funcionaris amb un nivell de creixement econòmic d’escasses expectatives per raó de la seva mateixa condició laboral de treballadors públics, però amb una voluntat laboral de ferro) i també els pitjors, gent que xucla tota l’energia del sistema d’una forma absolutament injusta. Doncs és exactament això: a la funció pública s’hi troba el cel però també l’infern. Quina és la gran diferència amb el sector privat? Doncs la que et deia abans: tu agafes un equip i els dius: “senyors, aquí si no venem entrades el mes de gener haurem de tancar les portes”. Aquest “haurem de tancar”, al sector públic, no existeix, amb la qual cosa sectors que estan en fallida tècnica sempre acaben surant. La part bona de la dinàmica és que pot donar tranquil·litat i visió de llarg termini a projectes que ho necessiten; per contra, fa que la capacitat d’adaptar-se als temps i de ser un servei que s’adreça i depèn dels ciutadans acabi sovint massa difosa.

La cultura continua formant una part molt escassa de les nostres vides. En una època d’empoderament ciutadà sembla que la cultura, paradoxalment, visqui adormida.
Quan el 2013 vaig entrar al Departament de Cultura hi havia àmbits (parlo de tots els aspectes d’allò que entenem habitualment quan ens referim a la “cultura professional”) que estaven molt organitzats i molt orientats cap a una sèrie d’objectius, alguns que jo compartia i d’altres que no, però en general molt ambiciosos. Jo, per exemple, des del Departament em sentia molt fiscalitzat cada dia, en totes les meves accions, i no me’n queixo en absolut! Això sento que avui no està passant al mateix nivell, potser pel sotrac emocional-nacional que hem passat els darrers anys i també perquè hi ha hagut temes de natura més sentimentals que han passat al primer pla de la política. No m’agradaria pensar que aquesta manca de fiscalització sigui un sinònim d’haver abaixat els braços o perquè el teixit de la cultura hagi perdut força. Per això quan estava a la Generalitat vaig muntar una àrea destinada especialment a públics, perquè si no entens que allò que estàs fent ha de revertir a la societat, la població tampoc et retornarà cap mena d’informació sobre allò que fas. Prova de tancar una biblioteca i veuràs que, si ho fas, automàticament provocaràs una manifestació en qualsevol indret del país on gosis fer aquesta bestiesa. No estic segur que passés el mateix, i ara no diré institucions concretes, fins i tot amb alguns grans equipaments culturals del país. Aquesta capacitat cultural d’aproximar-se a la societat no s’ha fet prou bé i a nivell barceloní, per exemple, se’ns havia promès tenir una ciutat amb molta més latència. És evident que això no ha passat, i em sap molt de greu. 

Jordi Sellas Ideal - Sergi Alcazar