La majoria dels enviats especials als Jocs de Tòquio han dedicat els seus primers textos a muscular cursileria per la tristesa d’assistir a un esdeveniment esportiu deslluït, sense masses enfervorides i llastrat per les restriccions de la covid. Els plomaires de la tribu encara no han entès que la grisor parsimoniosa d’aquesta nova edició de l’olimpisme va més enllà del virus de Wuhan i deriva d’un temps, d’ençà del canvi de segle i la caiguda de les Torres Bessones, en què els fastos d’esperit we are the world són espectacles d’un interès purament folklòric i les ciutats són conscients que ja no poden créixer a cop d’efemèride. Això és especialment visible al Japó, un país que va abraçar sense entusiasme allò que anomenàvem els valors d’Occident després que els americans hi enviessin un parell de petards atòmics i que s’ha passat lustres mirant de reüll el creixement xinès mentre els seus nanos perdien el temps amb videojocs cada vegada més perfectes o venent calces perquè acabin a les mandíbules dels pervertits.

A la premsa internacional encara hi queda alguna ploma mínimament sagaç i, fa un parell de dies, l’escriptor Matt Alt feia notar a The New Yorker el fet que el president del Comitè Olímpic Internacional Thomas Bach hagués triat el 8 de juliol per desembarcar a Tòquio, data exacta en què, 168 anys abans, els ianquis havien trencat més de 200 anys d’isolament nipó entrant per sorpresa amb els seus vaixells al port d’Edo. Alt, que és americà però s’ha passat mitja vida al Japó i coneix bé la seva cultura popular (es dedica precisament a l’univers del videojoc), feia notar que l’arribada de Bach se situa en un moment semblant marcat pel tedi i la ira d’una cita olímpica que gairebé ningú no volia acollir. A pesar dels esforços del primer ministre Yoshihide Suga de pintar els Jocs com la prova del cotó de la superioritat del primer món per acabar amb la covid, la lluita contra un intangible víric s’ha fet difícil en uns carrers desèrtics per acollir els atletes amb el màxim de seguretat mentre la població autòctona totalment vacunada no arriba al 20%.

El dol dels Jocs de Tòquio no són els estadis deserts, sinó el tedi i la ira d’una població com la japonesa que havia pagat de la seva butxaca un nou fast per seguir fent-se la simpàtica a ulls del món i que ara mateix té una ciutadania calenta que no podrà ni banyar-se a les piscines quan els nedadors fotin el camp

Les elits polítiques del món encara sospiren per sobreviure en les demacrades fronteres (i límits mentals) que va imposar la pax americana de després de la Segona Guerra Mundial, la Xina esprem els últims anys de pròrroga que li permeti viure d’un capitalisme dirigit pel Komintern i la majoria de ciutadans de les democràcies europees s’hi miren cada dia més desconnectats de les estructures tradicionals de poder estatal. Això explica que el Japó, imitant maldestrament els Estats Units, volgués aprofitar els Jocs de Tòquio com un revulsiu d’una mala imatge de què no s’havia deslliurat des de la catàstrofe de Fukushima. El dol dels Jocs de Tòquio no són els estadis deserts, sinó el tedi i la ira d’una població com la japonesa que havia pagat de la seva butxaca un nou fast per seguir fent-se la simpàtica a ulls del món i que ara mateix té una ciutadania calenta que no podrà ni banyar-se a les piscines quan els nedadors fotin el camp. L’estadi desert no és només fruit de la covid, sinó el crit visible d’un temps de tedi i d’ira reprimida.

La geopolítica no és metafísica i té bastanta mala llet que, en un dels seus primers discursos adreçats als japonesos, Thomas Bach arribés a Tòquio dient que “el seu objectiu era que els Jocs fossin segurs per a tothom; per als atletes, per a totes les delegacions i, el més important, per al poble xinès”. Els orígens de tothom són importants, i és remarcable que a un buròcrata olímpic de Würzburg tingui aquest atac freudià confonent els japonesos amb els seus veïns comunistes (el president sap què és perdre una Guerra Mundial i que t’arrasin el país, però que ningú pensi en la possibilitat de fer-ho mitjançant armament nuclear). Pels que encara recordem amb la boca oberta com la flama olímpica viatjava màgicament en l’art d’una fletxa disparada pel tirador paralímpic Antonio Rebollo fins al peveter, la imatge d’uns Jocs Olímpics del tedi i la ira hauria d’ésser la prova de cotó que demostra l’enfonsament de totes les il·lusions artificioses que la majoria de països occidentals havien tramat durant els anys noranta, quan la pasta rajava per a tothom.

Mentre teclejo l’article dominical, en un dels meus tres-cents mil grups de Whatsapp, un amic m’envia un vídeo del conseller Rull fent puenting a l’embassament de la Llosa del Cavall. Abans de llançar-se al buit, l’ex-pres hi declara pomposament: “Vam dir que no tenim por, i no tindrem por”. És extraordinari com la política catalana s’emmiralla al món fins i tot en els actes més esperpèntics i et regala les metàfores per posar el llacet als textos. Salt al buit controlat, olimpisme sense públic, mística que acaba fent riure. Aquest és el món que ve i només el podrem salvar a còpia de moltes dosis de fantasia, treball i memòria.