Comentant el viatge del president Torra a l'Smithsonian Folk Festival de Washington, ma germana Anna Punsoda ho resumia molt bé a Twitter amb la seva prosa de poques concessions i esperit de secà: “Quan no pots governar i vas de fira en fira. El mateix que feien Pujol i Prenafeta fa 30 anys, quan els van rebre George H. Bush i Helmut Kohl i tots els catalans mirant i pixant colònia”. Que la Puns ho expressi tal com és i com raja no és cap notícia, perquè sempre acostuma a tenir raó. Però fins i tot aquí hi ha molts matisos, perquè si bé l’acció exterior de la Generalitat acostumava a derivar en alguna o altra forma d’exportar el nostre provincialisme i frustració tribals, mentre a Mas, Puigdemont i Torra els acaben sempre rebent autoritats de segona, Prenafeta aconseguia, si més no, que el president 126 acabés encaixant la mà d’algun mandatari del primer món.

La cosa és ben explicable. En primer terme, la perícia de Prenafeta consistia a eludir el funcionariat diplomàtic espanyol i aconseguir que Pujol fos rebut pels mandataris a través de pactes econòmics amb els lobbies dels països en qüestió. Però també cal dir que, en aquells moments, pel poder central tampoc era tan greu que Pujol se les donés d’estadista: al capdavall, la imatge d’español del año ―segons la qual el president no era simple capo regional, sinó un líder europeu de primera― s’havia ordit als diaris madrilenys. Vull dir que, en el fons, que Pujol anés fent les seves coses pel món ja els anava bé i, fet i fet, beneficiava els empresaris catalans, que sempre s’havien decantat per l’unionisme. Com sempre, la política catalana acabava en un pacte de mínims que satisfeia tothom, i tal dia farà un any. A més, als viatges hi cantava la Caballé, que sublimava les reunions amb filaments vocals.

Això serà el nostre pa de cada dia o, més ben dit, la indignació de cada dia

Les coses han canviat de llavors ençà, tant en el teixit empresarial català com, no cal dir-ho, en l’àmbit de la política. Però, en el fons, el retorn autonomista de l’actual comandament a la Gene copia fil per randa aquell gest pujolista d’enfadar-se i fer cara d’indignat mentre hom intenta vendre als catalans que la seva aportació a la política espanyola és decisiva. Ho veiérem fa pocs dies al Congreso, on Joan Tardà es feia l’ofès davant Sánchez pel simple fet que el president espanyol no vulgui ni sentir a parlar de negociacions sobre l’autodeterminació catalana, que és la cosa més normal del món (pobre Tardà, quin paperot: haver-li d’aprovar totes les lleis al PSOE mentre vens la moto d’implementar la República). I així va ser també amb la topada de Torra amb Pedro Morenés i tota aquella pantomima d’abandonar l’acte oficial on l’ambaixador feia el seu últim servei a Rajoy.

Quan la política es folkloritza i es torna gestualitat, els discursos deriven en buidor, la parsimònia s’institucionalitza i, al final, sempre acaba guanyant l’Estat. A mi em fa molta gràcia veure l’amic Torra abandonant actes i fent cara d’ofès; ell, que tant li costa d’abraçar el conflicte i que tendeix al somriure d’infant. Però bé, això serà el nostre pa de cada dia o, més ben dit, la indignació de cada dia. Mentre la cúpula del Govern es mostri airada, els partits aniran pactant de sotamà la nova pax autonòmica. En un país on els columnistes mai reconeixem els errors, llençaré la primera pedra. Mai, en ma vida, no m’hauria imaginat que tornaria a viure certes dinàmiques polítiques com aquesta. Creia, erròniament, que tot això de l’enfadós ja ho havíem superat. Vaig errar-me, perquè tornem a l’era del grunyir, sense que ens rebi cap president autènticament rellevant del planeta terra.  

A banda d’això, també hem canviat la Caballé pels castellers i la gralla.