La resposta que ha donat Catalunya a la vaga dels seus mestres és un mirall impol·lut de la present decadència del país. Després d’estar-se dies cantant l’empatia envers els dissortats ucraïnesos i de llicenciar-se en les complexitats d’una guerra, els habitants de la tribu han saldat el crit i les legítimes demandes dels nostres professors amb la masegada salmòdia segons la qual tots plegats són una colla de ganduls assedegats de més vacances. Els catalans diuen que els professors s’embarbussen en els seus precs i els periodistes perepunyetes afirmen que no acaben de comunicar massa bé les seves exigències; tot plegat com si l’estat present de l’educació es pogués resumir a cop de piulada i reflexionar sobre el sistema d’ensenyament l’any 2022, després de la pandèmia i la conseqüent afectació psicopedagògica entre els joves, es pogués ventilar a cop de PowerPoint.

Us hauria de caure la cara de vergonya. Primer, pel respecte que ens han de merèixer els nostres mestres; a saber, la gent que ha ensenyat durant dècades a llegir, escriure i sumar als nostres infants i joves. Som un producte de la seva generositat, d’una tasca que només s’agraeix quan es vol fer retòrica i que, en el cas de l’escola pública, es precaritza i es desprestigia des de les mateixes institucions (pregunteu-vos per l’anormalitat de fets com que una oceànica majoria dels 135 diputats del Parlament duguin la mainada a escoles concertades). Tots els cretins que, durant lustres, lamentaven pomposament la manca d’autoritat a les aules són els mateixos que neguen la paraula als professors, que no disposen ni de cinc minuts al dia per veure si les seves queixes són legítimes; la població mereix un suspens, i no solament per ésser poc empàtica, sinó per simple ganduleria.

M’agradaria veure tots els pares i mares saberuts que donen lliçons de compromís i sacrifici als mestres plantats un dia, un sol fucking dia, davant d’una aula de trenta nanos

M’agradaria veure tots els pares i mares saberuts que donen lliçons de compromís i sacrifici als mestres plantats un dia, un sol fucking dia, davant d’una aula de trenta nanos. M’agradaria comprovar com reaccionen a la incapacitat dels responsables polítics d’establir un programa educatiu que es perllongui per més d’una legislatura, em plauria contemplar-los adaptant-se a continus canvis en els plans d’estudi, veient com les seves assignatures desapareixen de la nit al dia i esclavitzats en perpetus interinatges que sovint es perllonguen fins a la jubilació. Salivo només de pensar com tots els setciències que s’adrecen pomposament als mestres aguantarien treballar en barracons, fer aprendre Espriu a uns alumnes que no sempre entenen el català, o haver d’explicar equacions de segon grau a uns nanos que, després de dos anys tancats, tenen tanta set d’aula com angoixa.

No comparteixo totes les demandes del nostres professors. Crec, per exemple, que cal ampliar les hores de lliure disposició del centre perquè els instituts del país puguin especialitzar-se i competir entre ells amb tal de fer-se més atractius. Opino, amb una certa pretensió de subjectivitat, que els portantveus sindicals del professorat són d’una mediocritat esclatant si els comparem amb els seus aparents representats. Però tot això no obsta perquè, exercint un dubte metòdic raonable, confiï molt més en els educadors catalans que no pas en una administració com la nostra que s’ha dedicat a mentir amb impunitat al poble durant els dos últims lustres. Sobretot quan els profes demanen coses tan raonables com que els centres puguin saber durant l’estiu amb quin personal comptaran el setembre, quan comenci el curs, o tenir més d’una setmana per preparar tot un any escolar.

Quan tothom plora cínicament pel català, oblida que la seva primera i més digna línia de defensa es troba en els nostres professors de llengua

Quan els nostres professors exigeixen reducció d’hores lectives no és per marxar a fer el cafetó al bar, sinó per preparar millor les classes que imparteixen, lliçons en les quals, torno a recordar-ho, intenten excel·lir en l’art d’educar-nos la mainada. Quan tothom plora cínicament pel català, oblida que la seva primera i més digna línia de defensa es troba en els nostres professors de llengua, uns mestres que han de muscular fonètica i sintaxi enmig una invasió/imposició cultural d’altres llengües molt més dura que la de temps pretèrits. Duem molts anys exigint als nostres mestres que desbordin les seves competències i no només ens eduquin els nanos, sinó que també ens els facin ciutadans exemplars, cívics i moralment angèlics. A l’hora de demanar, hi ha barra lliure. Però quan es tracta de trobar cinc minutets al dia per escoltar-los, hi ha una bomba de fum i tothom carda el camp.

Jo soc el producte dels meus mestres. Per a ells no tinc agraïment, sinó absoluta devoció. En Lluís Busquets i el Manel Haro em van ensenyar a escriure, en Joan Ferran i l’Emili Boronat em van descobrir la filosofia. En Manel Gonzàlez em va ensenyar a fer cantar un instrument. He caminat per moltes facultats del món i mai no he vist gent tan compromesa amb la seva feina com ells. Eren i són els millors mestres que hom hagi pogut tenir. Quan veig com el país els tracta a ells i als seus descendents, i com de barruts ens hem tornat tots plegats, m’agradaria que tornessin a treure el bolígraf vermell i ens categessin a tots sense miraments. Ens hem tornat un indret molt pobre, un país que clama empatia pels forans i és incapaç de regalar atenció als seus professors, una tribu que imposta saviesa i compromís i que, insisteixo, no aguantaria ni un puto segon plantada en una aula.