Ara que Catalunya ha tornat a caure en l’avorriment de l’autonomia, fins i tot als espanyols els carda una mandra supina sortir al carrer el dia de la Hispanitat. Fa quatre anys, la força indiscutible de l’1-O provocà que tots els borjamaris creuessin la porteria de marbre franquista dels seus execrables pisos al carrer Calvet per baixar fins a Plaça de Catalunya. Allò sí que feia goig, amb les voreres de la ciutat plenes de brillantina i d’enemics que, mentre no els mirava la família, em confessaven ésser àvids lectors dels meus articles. Amb l’independentisme captiu i desarmat i Pere Aragonès com a pal de paller major, resulta ben normal que al Passeig de Gràcia només s’hi vegi la morralla dels espanyols de Barcelona, de la mateixa forma que a les concentracions indepes ja només s’hi troben els finançadors del trist, pobre i dissortat casalot de Puigdemont a Waterloo.

Els espanyols que viuen a Catalunya se senten lògicament desemparats. En aquesta part del regne, només els ha defensat la bòfia i la Guàrdia Civil. La política, creuen amb raó, sempre els ha traït car, en un context autonòmic, PSOE i PP gairebé sempre pactaran amb els sediciosos per governar Espanya (siguin diputats convergents o rufians). Els espanyols no acaben d’entendre que els seus representants de Madrit els venguessin que a Catalunya s’hi havia produït un cop d’estat –o, com diuen els més tebis, “un cop a l’Estat”– i que només tres anys després d’allò et puguis trobar Jordi Turull amb les seves xiruques passejant pel territori o Oriol Junqueras fotent-nos les seves turres soporíferes. Fins i tot la dreta més radical d’Espanya, si necessita col·locar funcionaris, es disfressarà de centrista i farà les paus amb el sobiranisme. Els interessos de la casta ho suavitzen tot.

Quan contemplo els espanyols caminar per l’Eixample (una quadrícula concebuda racionalment i equitativa, és a dir, absolutament aliena al seu imaginari), em provoquen una sincera tendresa. Hi ha gent, en general, profundament lletja, no només en un sentit estètic, sinó sobretot mancada d’un imaginari que superi el folklore, una penya que fa menys d’un lustre es podia fotografiar al costat de gent llegida com Pepe Borrell o Mario Vargas Llosa i que ara veuen com fins i tot l’inefable Albert Boadella prefereix passar el dia de la raça llegint tranquil·lament a l’Empordà. Resulta útil trescar per Barcelona el 12-O, perquè te n’adones ràpidament que si els actuals diputats panxacontents haguessin volgut fer la independència de debò el 2017, haurien tingut una oposició molt minsa a Catalunya. Només la bòfia, insisteixo, i aquesta poli no t’aguanta ni un botellot.

Fins i tot la dreta més radical d’Espanya, si necessita col·locar funcionaris, es disfressarà de centrista i farà les paus amb el sobiranisme. Els interessos de la casta ho suavitzen tot.

És fàcilment comprovable com els polítics més brillants que havia donat l’espanyolisme a Catalunya han acabat fotent el camp al kilòmetre zero. Albert Rivera ja hi té parada i fonda, ben col·locat en un despatxet de senyors encorbatats que li escriuen al PP els recursos que cal enviar al Tribunal Constitucional. Arrimadas, galtaplena, fa el que pot i serà també recompensada adequadament. Aquí, com d’habitud, només hi han deixat la brossa; el pobre Carri amb les ulleres plegables, el nano simpàtic del PP i el negre de VOX, pobret meu, que és quasi tan justet de mires com l’Albert Batet. Pel que fa representants amb un mínim d’entitat, nosaltres anem molt justos, però això dels espanyols fot molta pena. No m’estranya que Salvador Illa pensi que amb aquest panorama i un sobiranisme entretingut repartint-se les engrunes, pot arribar a presidir la Generalitat.

La hispanitat va a la baixa, com tot en aquesta Catalunya putrefacta. Abans, quan havien plantat cara, se’ls veia més nets i desvetllats. Ara fan la mateixa fila que els polítics catalans, amb aquella cara de jove prejubilat que ja pensa en quina feina tindrà a la capital del regne quan faci cinquanta anys.