La guerra és una activitat necessària perquè excita les baixes passions i les més altes formes d’amor. És així com, en un conflicte com el de Rússia amb Ucraïna, tots plegats acabem defensant els països com qui justifica la tossuderia sovint forassenyada i embolicatroques d’un amic. Com d’habitud, la majoria de la tribu fa dies que s’exercita en una de les seves especialitats més ancestrals: posar-se al costat del perdedor. En les properes setmanes, Catalunya s’embolicarà tota de groc i blau, els processistes d’Òmnium organitzaran manta recitals de poesia ucraïnesa i TV3 buscarà desesperadament nous màrtirs i cadàvers pels volts de Kíev, tot explicant-nos a diari que Vladímir Putin és molt però que molt mala pècora. Se’ns gira feina: si per amor a les minories i a la diversitat ens hem hagut de buscar amics transsexuals, racialitzats o guerxos, ara caldrà afegir-hi la quota ucraïnesa.

Que Vladímir Putin no és cap sant, no demana gaires premis Nobel, però sí que devem al megalòman rus haver deixat en calçotets la majoria dels nostres historiadors i politòlegs, uns experts que fa dies afirmaven la impossibilitat d’una invasió armada de l’exèrcit rus en territori ucraïnès. Cal lloar Putin, insisteixo, només pel fet que ens hagi desemmascarat conciutadans molt mal llegits que el creien incapaç de saltar-se la legalitat internacional per annexionar províncies russòfiles (ell, que ja s’ha vist capaç d’empresonar dissidents i d’ordir gulags per enterrar-hi homosexuals amb una impunitat olímpica). També cal agrair-li al nou Stalin que posi a lloc una Europa que parla des de l’afany de legalitat quan va tramar-se a través d’una constitució contra la qual molts dels seus estats es van oposar democràticament. Quan el vell continent es fa el pureta, Putin se’n carda.

Cal lloar Putin, insisteixo, només pel fet que ens hagi desemmascarat conciutadans molt mal llegits que el creien incapaç de saltar-se la legalitat internacional per annexionar províncies russòfiles

Els pedants del continent (i els seus deixebles ianquis) havien pensat que un quelcom tan seriós com un imperi es pot liquidar a cop de tractat i sanció econòmica. Contra el que diuen els cursis, el mandatari rus no ha fet retornar la història en majúscules al món de la liquiditat postmoderna; només ha recordat que la història existeix, que les arrels culturals no s’esborren en quatre dies i que la seva primera funció com a mandatari d’un país és fer que la nostàlgia desaparegui tornant a l’esplendor del passat. A mi, que soc imperialista però tinc la desgràcia immensa d’ésser català, em sembla una cosa ben raonable, i tant li fot si és èticament bona o dolenta, car l’ordre del món no funciona segons paràmetres morals. Putin, així com el contaacudits Zelenski, lluita per una idea de país i la defensa amb tancs i resistència: guanyarà, com sempre, qui se sacrifiqui millor.

L’esport de comparar la independència de la tribu al resistencialisme ucraïnès o a la unilateralitat russa és un pèl 'marciano'. Per molt que ens haguem documentat sobre el tema ens guanya la víscera; servidor admira que Zelenski, per comptes de declarar la sobirania del seu país i fugir a passar el cap de setmana amb la família per si de cas et foten a la garjola, aguanti amb gallardia l’embat de qui sap què el pot arrasar. I de Putin n’envejo que escarneixi la revolució dels somriures i aposti per l’única cosa que importa en política; tenir poder, mantenir-lo i perllongar-lo. Si alguna lliçó ens regalen les últimes setmanes és que el món és a punt d’iniciar una lluita entre els antics imperis teocràtics i les perfectibles democràcies d’Occident. Pel que fa això nostre, continuo pensant que la defensa de l’autodeterminació és l'única eina que ens allunya per igual de la tirania i la democràcia a mitges.

Dit això, espero que el retorn al règim autonòmic no impliqui que ens espanyolitzem (encara més) entonant la mandanga del no a la guerra. A la guerra cal dir-li sí, primer perquè és inevitable i, en segon lloc, perquè és la cosa més humana del món. Atureu les cançonetes de Lluís Llach i la poesia barata. I si encara teniu temptacions de dir rucades, recordeu els mots d’en mestre Bauçà: “Si fóssim àngels, que fóra allò més convenient, no caldria l’armament —atòmic, químic, etc.—, però donat que no ho som, cal armar-se, quant més, millor.”