L’únic interès de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà consisteix en la ironia d’evidenciar com una mostra que tenia la lloable pretensió d’explicar-nos la impunitat de la imatgeria franquista als carrers de Barcelona ha esdevingut ràpidament una espècie de performance en què la presència de Franco decapitat al carrer exemplifica la barra lliure de la intervenció ciutadana en l’espai públic al més pur estil pop art. Ahir mateix, els meus estimats conciutadans encerclaven joiosos el fantàstic cavallot d’en Viladomat, cercant-hi àvidament el darrer acte de vandalisme, en forma de cap de porc. Així admirava servidor el quadrúpede sense nom (perquè el dictador no volia cedir protagonisme ni als pobres animalots), ple de pintades, algun pixat nocturn, amb un adhesiu al cul de la campanya Estima com vulgues de la plataforma d’alliberament socialista Endavant i un petit cartell que dóna la benvinguda a les refugiades als Països Catalans: els homes, de moment, que es quedin a Síria o que s’enfonsin al mar, per masclistes. 

Aquesta ha estat la meravellosa troballa política d’Ada Colau: regalar Franco als ciutadans perquè, tot just davant del mausoleu de l’independentisme català, actuïn amb impunitat llibertària davant el dictador decapitat, reconfigurant l’obra d’art franquista amb eslògans polítics o, directament, abocant-hi pixum. La nostra híper-alcaldessa és filòsofa i sap perfectament que quan hom lliura un objecte simbòlic al carrer tothom s’hi acosta amb la seva particular motxilla de valors morals, ressentiment inclòs. Posant Franco davant del Born, Colau ha aconseguit que els independentistes donessin la pitjor versió de si mateixos (exemplificada en aquells carallots de les JERC que van humiliar vergonyantment les víctimes del dictador cridant-los Feixistes!) i que la Fundación Nacional Francisco Franco s’indigni amb els demòcrates que no només decapiten el seu ídol sinó que el vexen amb tota mena d’entremaliadures pictòriques i fecals. Com sempre, Colau se situa al mig dels extrems amb una habilitat política d’autèntic tità de la supervivència. 

I a dins del mausoleu, què hi passa? Doncs ben poca cosa, perquè l’exposició que ha ideat Manel Risques (antic Bandera Roja, company de fatigues de socialistes reconvertits a la vida burgesa com ara Ferran Mascarell o Xavier Vidal-Folch) són quatre plafons metàl·lics mal il·luminats amb una lletra tan minúscula que farà encegar els nostres octogenaris. L’àlbum de retalls del comissari, que inclou notícies d’El Periódico o captures de pantalla de Facebook, és només una col·lecció de cromos destinada a mistificar la República com un espai fraternal de prosperitat entre els pobles d’Espanya i així equiparar l’esperit dels comuns a l’herència de Pi i Margall, de qui n’hi ha prou amb recordar com ja Francesc Pujols deia que l’home es passejava tant per Madrid que havia oblidat la sintaxi catalana. La instal·lació de Risques no ens interpel·la sobre la vida d’esperits versàtils i conversos com el de Frederic Marés, ni estimula a un debat sobre l’espai públic en relació a les obres d’art, ni molt menys ajuda a veure la història en la seva infinita complexitat.

Però per tot això Colau ja té el seu dictador decapitat que aguanta post-mortem i estoic el vandalisme dels homes lliures. Gràcies a l’estàtua, Colau ha aconseguit crear un debat públic de màxim i momentani estrès amb el qual el barceloní inflamat s’oblidarà de mandangues com el Barcelona Meeting Point o la moratòria de llicències a Ciutat Vella. Ni el mateix Franco tenia tanta habilitat dominant el missatge polític. Una vegada més, hiper-alcaldessa, li professo incondicional admiració. Un Franco pop, quina paia més llesta!