Bado per passeig de Gràcia el vespre del 8-M i em sorprenen pancartes escrites per noies joveníssimes on es pot llegir “Som les bruixes que no vàreu poder cremar” o “Venjarem totes les germanes assassinades”. Com passa amb qualsevol moviment redempcionista, l’alliberament de la feminitat s’ha imposat no només equilibrar la injustícia flagrant que sotmet les dones del present a una menor retribució econòmica (per tant, a una menor quota de llibertat individual), sinó que pretén equilibrar la balança de la història venjant la totalitat del dolor que aital decalatge ha provocat durant tota la civilització occidental. La tasca és tan titànica com impossible; la primera fita —a saber, que tothom cobri el mateix independentment del seu entrecuix— ja sembla prou carregosa, però això d’equilibrar la història amb el cop d’una revolució, estarem d’acord, és un afer notòriament inassolible.

En aquest sentit, el feminisme pateix del mal de l’esquerra marxista que pretenia una revolució del proletariat apel·lant a la ira que aquesta classe social havia acumulat durant segles d’esclavatge. Com ha recordat Sloterdijk (Ira i temps), la Internacional Comunista fou una espècie d’entitat bancària que tenia com a missió imposar el rèdit de frustració i d’odi envers les classes superiors que els treballadors havien anat acumulant durant lustres d’humiliació. Sobta que les dones d’avui, educades en societats aparentment liberals, encara caiguin en aquest pensament de naturalesa religiosa (perquè qualsevol messianisme peca de beateria) i no només perquè la revolució proletària encara no sigui una realitat efectiva, sinó perquè el marxisme també fou incapaç de fer més desvetllats i feliços els obrers que pretenia redimir en el temps del seu màxim apogeu històric.

Mentre el feminisme sigui una redempció de la ira pretèrita, un congrés continu d'ONG de l’entorn de Barcelona en Comú i s’allunyi més d’un discurs de poder real, els senyoros poden respirar ben tranquils

Ser el portaveu de la ràbia acumulada només du a més ràbia, però no a més solucions ni millores. Entenc que les feministes facin seu allò de la cineasta Agnès Varda (“Vaig intentar ser una feminista joiosa, però estava molt enfadada”) i empatitzo perfectament amb totes les femelles que maleeixen l’absurda i violenta tossuderia dels homes per imposar el seu modus vivendi a cop de fal·lus. Però si intentem ser resultadistes, el nostre feminisme acumula molts més tuits enginyosos, cursos inacabables al CCCB i seminaris interessantíssims sobre autores que ja estaven passades de moda als anys vuitanta que no pas avenços palpables en l’àmbit dels drets de la dona, la qual cosa no és (només) imputable a l’estultícia de les pebroteres de la tribu. Això de donar les culpes als altres ja ho fa massa bé el processisme com perquè ara s’hi sumin les nostres intel·ligentíssimes senyores.

De fet, resulta ben explícit que les dones amb un nivell més alt d’adquisició i poder cada vegada viuen més alienes als postulats d’un feminisme cada dia més conservador que, conseqüentment, posa en l’estat i la burocràcia el seu àmbit privilegiat de realització. Si alguna cosa demostra un govern paritari com el d’Espanya és que les millors ministres, les que de veritat aconsegueixen més beneficis per a les dones (com ara Nadia Calviño) són les polítiques que segueixen menys consignes vetustes esquerranoses i aquelles que més abracen el liberalisme, una doctrina que, pesi a qui pesi, és la filosofia política que més drets i felicitat palpable ha regalat a la feminitat. Mentre el feminisme sigui una redempció de la ira pretèrita, un congrés continu d'ONG de l’entorn de Barcelona en Comú i s’allunyi més d’un discurs de poder real, els senyoros poden respirar ben tranquils. 

La millor manera d’honorar les bruixes cremades i les dones que han estat víctima de la violència és assolir el poder amb el discurs i amb els fets. Quan les manifestants del 8-M abandonin la canònica marxista i abracin Stuart Mill, creieu-me, els homes sí que començaran apretar el culet de por. De moment, a base de tanta doctrina s’aconsegueix amansar les feres, per molt irades que surtin al carrer. Sé que els consells d’un mascle formen part de l’heteropatriarcat, amigues, però jo canviaria urgentment de xip si no voleu que les vostres filles acabin reciclant les pancartes que dúieu al passeig de Gràcia aquest passat dilluns.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió No és Vox, és el PSOE! Cristina Sánchez Miret
Montse Castellà
Opinió Dixeu lo meu cos en pau Montse Castellà