Els polítics del PP han obert les fronteres del Madrid independent perquè una legió de jovenets francesos s’hi emborratxi sense mascaretes al carrer. Aquesta és la brama histèrica que brolla del quilòmetre zero i que mitjans i tuitaires espanyols d’aparença progressista han amplificat amb reportatges fotogràfics i mems on es veuen els rebesnets de Voltaire fent el mec a l’exterior dels bars (unes imatges repetides ad nauseam en les quals els barbamecs en qüestió no superen els trenta o quaranta bípedes i que jo mateix he pogut veure al passeig del Born o en manta festes privades de Barcelona sense que els puritans de casa se’ns enfadin tant). Però vivim en l’era de la campanya permanent i la farra madrilenya afrancesada és només la misse-en-scène d’una curiosa dicotomia entre la dreta permissiva (veniu, hereus de la liberté, que a Madrit mamareu a gust) i una esquerra cada dia més beata que a pesar d’haver gestionat la pandèmia amb els peus ara va i té els sants picarols d’explicar als ciutadans com s’ha d’ésser caut i responsable.

De la mateixa forma que va passar amb la festa rave de Llinars, aquí el que compta menys és la salut dels veïns del nord que mamen xibeca al carrer o els quatre duros que faran els bars venent cervesa calenta als gavatxos. Tampoc tenen en compte les dades, que en cap cas certifiquen una arribada massiva de turistes a Madrid i Barcelona (les darreres xifres de l’INE certifiquen que la capital va rebre 45.559 turistes internacionals el passat gener, un 10,5% del total de l’estat, lluny del 19,9% de les Canàries o el 19,6% de la nostra santa pàtria). A pesar de l’augment dels mesos posteriors, tant li fot que ningú hagi pogut demostrar una arribada massiva de pitofs gals, perquè aquí l’important és com afronta cadascú l’art de gestionar multituds. “Ya no hay protagonistas, solo hay coro”, lamentava el plom d’Ortega y Gasset quan veia la turba ocupant l’espai públic. Però això d’ara és diferent. Aquí no hi ha allaus d’embriacs contagiant la Covid a mansalva, sinó polítics que utilitzen quatre fotografies com a últim recurs per salvar-se.

La clau de tot plegat és que quedi palès que les coses importants, com ara la gestió de la massa, es fan a la capital i que aquí, com sempre, només ens estem discutint per qui ocuparà la conselleria de boletaires i calçots

De moment, Díaz Ayuso ha aconseguit que l’esquerra madrilenya tingui un atac de franciscanisme propi dels comunistes de la Transició. A Gabilondo se’l veu perdut en el món de la grisor reivindicant el seu caràcter de polític sosaina mentre que Pablo Iglesias ha hagut de fotre el camp del Gobierno a correcuita perquè la sucursal madrilenya (i per tant, nacional) de Podemos no s’enfonsi. Pot semblar molt risible, però a la presidenta de Madrid se la veu encantadíssima d’haver-se conegut ironitzant sobre l’alarmisme dels seus rivals i presumint sobre el fet que els francesos vinguin a Madrid perquè, a diferència del Louvre, si cal els obrirà el Prado tota la nit perquè puguin magrejar-se davant les pintures negres de Goya. Tant li fot si els francesos es contagien entre ells al carrer o en festes privades, mentre ho facin en bombolla i dilluns fotin el camp de la capital, car per Ayuso la clau és que la política espanyola giri entorn del debat madrileny. I, de moment, la presidenta ho està aconseguint amb un èxit rotund i eixordador.

Fixeu-vos si és així que, davant la via madrilenya de la farra controlada, els afers de la formació del Govern a Catalunya semblen una cosa de quatre botiguers que no es posen d’acord amb quin serà l’horari d’obrir la paradeta. La clau de tot plegat és que quedi palès que les coses importants, com ara la gestió de la massa, es fan a la capital i que aquí, com sempre, només ens estem discutint per qui ocuparà la conselleria de boletaires i calçots. La farra madrilenya és un acte de campanya, i de moment la nova lideressa del PP l’està rendibilitzant de meravella. Els francesos marxaran, Madrid continuarà esplèndida, i a l’oposició social-comunista li quedarà aquella cara de mala llet del rondinaire que somia en tancar fronteres. Això sí que és una jugada mestra.