Han hagut de passar prop de set anys des de la confessió de la deixa andorrana i disset d’ençà que abandonà la presidència de la Generalitat perquè TV3 hagi programat una peça documental suposadament crítica sobre la figura de Jordi Pujol. Això deu explicar que 581.000 conciutadans veiessin el 30 minuts del passat diumenge (Pujol: els secrets d’Andorra), una peça de Genís Cormand i Xavier Bonet d’una ganduleria periodística supina, que no va explicar res que hom no pugui conèixer a cop de Google i que, amb una estètica volgudament propera a Crims i cloent-se aprofundint en la figura del comissari Villarejo i les clavegueres de l’Estat, fins i tot semblava una exoneració del personatge. Si després de tants anys de pujolisme, la nostra tele pública investiga a cop de retalls de diari, amb musiqueta de suspens, i rematant-ho amb el tint capil·lar de Francesc-Marc Álvaro fent-se preguntes profundes amb una biblioteca de fons, és que estem realment fotuts.
Es podria excusar aquesta indignitat afirmant que aquest només volia ser un espai explicatiu de tot allò que el jutge De la Mata i els seus investigadors han explicat al sumari que investiga la trama familiar, i fins i tot es podria dir que l’aparició de Villarejo i les pressions del comissari per investigar la vida bancària de Pujol (i d’alguns líders del procés) són fets contrastats. Però aquest no és el problema, i no és la qüestió perquè una televisió que ha acusat Espanya de ser un estat amb la llibertat d’expressió de Turquia i on des dels seus serveis informatius mai no s’ha destapat cap cas de corrupció política a Catalunya no es pot permetre tractar l’afer Pujol com si fos una pel·lícula d’espies, amb imatges d’automòbils giravoltant per carreteres mig nevades i entrevistes gravades als cims d’un gratacel amb aquell airet sexy de quan l’Évole intima amb els seus ídols musicals. Per fer un acte de deixadesa i barroeria periodística com aquesta, és millor que tanquis la boca.
Seria molt més edificant que La Nostra hagués emès un reportatge cantant les gràcies de Pujol, que les tenia i moltes, en comparació a l’actual petitesa moral de la nostra classe dirigent
Qualsevol televisió pública (o privada, pel tema en qüestió) no es pot permetre que el personatge que xucli més càmera d’un reportatge dedicat als Pujol sigui un tal Josep Pujol i Ferrusola, ni pot comprar el relat segons el qual els diners del clan provenien de la famosa deixa de l’avi Florenci. Fer això l’any 2021 és molt pitjor que programar pornografia heteropatriarcal i amb animalons en horari del Club Super3. L’ofensa no és només periodística, també és política, car sembla que TV3 i el seu equip directiu se sentin més aviat còmodes retornant la cadena a La vida en un xip i als formats blanquejants que van garantir llarga vida al pujolisme. La conclusió d’Els secrets d’Andorra, equiparant el pujolisme a la guerra bruta de l’Estat (és a dir, comprant com a bona la tesi segons la qual Espanya era un campi qui pugui i que Pujol només havia comès pecats d’omissió pel que fa als negocis dels seus fills), acaba resultant en el fet que això de l’autonomia és un mal necessari.
No sé si l’amic Vicent Sanchis i els directius de TV3 van mirar-se el documental abans de passar-lo a pantalla, i de fet preferiria que el pecat se’ls hagués passat per alt, perquè això d’exonerar Pujol amb aires de pel·li de misteri no ho permetrien ni als seus alumnes de periodisme. De fet, seria molt més edificant que La Nostra hagués emès un reportatge cantant les gràcies de Pujol, que les tenia i moltes, en comparació a l’actual petitesa moral de la nostra classe dirigent. Mil vegades abans un exercici de tantsemenfotisme que no pas aquesta cosa tan nostra de la tribu de creure que la nostra merda es pot suavitzar amb paisatges filmats a vista de dron i imitacions barates de Polanski. Però si l’autonomisme és un règim que s’aguanta posant el llistó de l’exigència ben baix, aquesta peça documental en podria ser una bona metàfora. És una llàstima, car la televisió pública i el país tenen professionals que podrien haver fet la feina i que diumenge devien passar manta vergonya.
De fet, veient programes com aquest i a l’espera emocionant de la presidència Aragonès, no m’estranya que molts encara somniïn secretament amb el retorn del patriarca. Guardi els secrets que guardi.