M’ha xocat molt que els meus conciutadans se sorprenguessin de la retirada de Presos políticos en España de l’artista Santiago Sierra, obra que com ja sabeu ha abandonat un dels murs de la fira Arco per deixar-lo en un blanc nuclear envoltat de càmeres i de curiosos que haurien fet les delícies de John Cage, tot plegat per acabar a les mans del meu amic Tatxo Benet, que si pogués, n’estic segur, proposaria exposar-la al despatx de l’alcalde Ros i de tot quant socialista favorable al 155, la qual cosa conformaria una experiència de Gesamtkunstwerk ben joliua. Dic que la cosa em sorprèn, perquè Arco fou i és un invent de la fira madrilenya, l’Ifema, actualment monopolitzada per la Comunitat de Madrid i la seva Cambra de Comerç: traduït al cristià, una guingueta que controla la consellera d’Economia madrilenya Engracia Hidalgo Tena, subordinada de Cristina Cifuentes. 

Vaja, que a l’univers d’Arco hi mana el PP i la pobra Carmena només hi va poder endollar el marit de la seva nebodeta: i això, com ja s’ha fet habitual, implica que tu pots exhibir símbols nazis, conys peluts penetrats per vergues insolents o foques àrtiques maltractades per la mà insensible de l’home. Però presos polítics catalans? ¡Quita, quita, qué mal gusto! Aquest serà un dels molts casos que ens mostraran com una bona part de la generació política que va regalar a Espanya la seva major quota de llibertat en la història es convertirà ràpidament en una força repressora que avui atacarà un raper, demà una ballarina clàssica i molt aviat tot articulista que es passi de la ratlla, i creieu-me, perquè sé del que parlo. Pel que fa a la meva generació i els més joves, sembla que es veuran obligats a reguanyar una sèrie de llibertats que vivien de forma tan natural com un grup de whatsapp.

Entenc que l’Anna Gabriel hagi decidit marxar a Suïssa cercant no només un indret on els jutges abracin la magnanimitat amb més alegria que al quilòmetre zero, sinó un entorn intel·lectual on hom pugui exercir la llibertat sense gaires complexos

Crec sincerament que l’exili, més enllà d’una metàfora política, es convertirà ben aviat en un espai de llibertat gens anecdòtica, i per això entenc que l’Anna Gabriel hagi decidit marxar a Suïssa cercant no només un indret on els jutges abracin la magnanimitat amb més alegria que al quilòmetre zero, sinó un entorn intel·lectual on hom pugui exercir la llibertat sense gaires complexos. Quan es formi el govern autonòmic, i més encara si Puigdemont acaba tenint poders executius vinculants, es veurà cada vegada més la diferència entre els polítics desvetllats de l’exili i els pobres buròcrates que han de quedar-se aquí a repartir les molles de la pre-autonomia amb què el govern central acabarà sedant la Generalitat. A dia que passi es palesarà que el 130 tindrà poca veu en un govern que manegaran els convergents de sempre; però a nivell de discurs, si ho vol, tindrà més llibertat.

Això de l’exili ens ho estem plantejant molts: no seria ni la primera vegada que ho fem, de fet. Fa un parell de lustres, marxàrem del país buscant trencar el cordó umbilical amb la família, per formar-nos una mica més en allò que crèiem saber i, en el meu cas particular, per descobrir les infinites possibilitats contorsionistes de la femella novaiorquesa. Ara haurem de fotre el camp de casa, qui sap, per poder passejar per museus on les parets blanques només siguin l’ocurrència i la parida d’un imitador de Duchamp passat de moda. La vida dona unes voltes prou curioses, certament. Espero que les femelles de Manhattan encara ens recordin. Ens hi esforçàrem molt. Hi deixàrem moltes hores d’estudi.