A mi també m’han espiat

El món dels espies i tot el que se’n deriva té una opacitat natural que excita l’esport de la hipòtesi confabuladora. Paradoxalment, com més paranoies de la conspiració per metre quadrat es fa la padrina, el CNI respira més tranquil: és per això que, a l’hora d’avaluar l’espionatge de líders independentistes, de Margarita Robles i de Pedro Sánchez, cal guiar-se per un cartesianisme de vol ras. Què sabem del cert, en tot aquest embolic? En primer terme, sabem que allò que fa tot just una setmana era una causa contra l’independentisme ara té com a centre erogen de l’espionatge la més alta instància de l’Estat. Segon; sabem que, a diferència de molts líders mundials espiats per Pegasus que han passat de puntetes sobre l’afer (entre ells i per exemple, l’entorn més proper a Boris Johnson), el capatàs del PSOE va deixar sense festiu el seu ministre més fidel perquè publicités l’escàndol a viva veu.

Com ja vaig escriure fa una eternitat, Espanya s’està processitzant amb una rapidesa estratosfèrica. Conscient que havia de solucionar l’afer del #Catalangate, Pedro Sánchez ha imitat els líders del procés i els ha neutralitzat monopolitzant el seu discurs victimari. Ben aviat, a Catalunya però també a l’Estat, hi haurà una autèntica frisança per entonar la frase “a mi també m’han espiat”. La tècnica és de manual: mostrant-se com a objecte d’espionatge, el president del Gobierno dissemina el greuge dels espiats catalans per compartir la seva dissort. Suposo que, a hores d’ara, no hi ha ni una sola ànima candorosa que s’empassi el fet que l’Estat descobrís la intromissió al telèfon de Sánchez i Robles aquest passat cap de setmana. El president espanyol és fidel al seu manual: per solucionar l’aparent embat independentista, fa pública la seva ferida i torna a controlar el tauler.

Sigui fruit d’una intromissió marroquina o d’un agent descarrilat del CNI, Sánchez podrà aprofitar l’ocasió per fer dimitir algun dels seus adlàters i, amb aquest simulacre d’endreça i transparència, el paio tindrà les galtes d’afirmar que el seu és un govern que protegeix fins i tot els secessionistes

En aquesta tessitura, la victòria de Sánchez és total: sigui fruit d’una intromissió marroquina o d’un agent descarrilat del CNI, Sánchez podrà aprofitar l’ocasió per fer dimitir algun dels seus adlàters als serveis secrets o fins i tot la ministra espiada (els dimissionaris, no patiu, seran recol·locats ben aviat en un altre càrrec o al respectiu consell d’administració) i, amb aquest simulacre d’endreça i transparència, el paio tindrà les galtes d’afirmar que el seu és un govern que protegeix fins i tot els secessionistes. La cabriola us pot semblar tant cínica com inversemblant però, avui dia, Sánchez sempre ha sobreviscut als atzucacs de la politiqueria. Al seu torn, si ha de triar entre la credibilitat dels espies i jutges espanyols i la seva pròpia supervivència, el dilema no li voltarà pel magí ni un sol minut. Si algú necessita assessories de jugades mestres, que piqui la seva porta.

Paral·lelament a tota aquesta pantomima, és una realitat palmària que els líders catalans han emprat de forma pèssima la informació que Roman Farrow i CitizenLab els havien regalat. Com es va posar de manifest el mateix dia de l’esclat del #Catalangate, hi havia molts líders del país i plataformes cíviques com Òmnium que coneixien l’espionatge de feia temps i que l’han anat amagant a la ciutadania per veure com el podien fer explotar amb l’únic objectiu d’engreixar la nòmina de socis i d’encarar millor les municipals. Suposo que, a aquesta altura de la pel·li, a ningú el sorprèn tampoc el fet que aquesta suposada ignomínia hagi eixit a la llum paral·lelament al prec de molts propagandistes de la tribu per tornar a una llista cívica de l’independentisme a les properes eleccions del Parlament. Per fortuna, la majoria de ciutadans ja no s’empassen aquest obscurantisme de fireta.

Dit d’una altra manera, la majoria d’independentistes saben perfectament que les clavegueres de l’Estat no les conformen només els espies i els mandataris del regne, sinó també els polítics catalans que aprofiten el fang espanyol per elaborar els seus castellets de tifes imaginàries amb tal d’enganyar els electors per enèsima vegada. Afortunadament, tot es va clarificant i cada vegada resulta més palès que l’actual elit independentista té data de caducitat. Dit això, insisteixo en el meu prec. Estimats enemics, volem escoltar els àudios. Si em permeteu triar algun fragment especial entre tota la teca robada al presidente, voldria repassar una i altra vegada els fragments en què Sánchez i Junqueras pacten l’indult a canvi de tornar a la via pujolista i que tothom sigui bon minyó. Ai calla, que a Junqueras no l’han espiat directament! Ja veus quines cosis que té la vida. Si en són d’ineptes, els espanyols...