La primera norma de la guerra exigeix conèixer les fortaleses que té l’enemic a qui t’enfrontes. L’independentisme, ja sia per covardia o per pura negligència, sempre s’ha resistit a ser plenament conscient del poder coaccionador de l’estat espanyol, i la majoria de la població catalana s’ha estimat més riure dels gags del Polònia que retrataven Rajoy com un funcionari despistat i Sánchez com un playboy narcisista que no pas exercitar-se en pensar que d’un estat com Espanya, si abandones el joc i t’enfundes la màscara per lluitar, sempre n’has d’esperar el pitjor. Els nostres líders, d’una mediocritat cada dia més alarmant, no paren d’esmentar la “situació d’excepcionalitat” d’aquest nostre present, com si això de criminalitzar l’independentisme, amb detencions arbitràries incloses o d’imposar la força bruta per sobre de la llei fossin una cosa nova. No, nois: d’això se’n diu raó d’estat i, creieu-me, si ha d’omplir presons les omplirà, i si ha d’inhabilitar polítics els inhabilitarà. Quan en tinguis algun dubte, repeteix-te: “sí, ho tornaran a fer”.

Espanya ha tornat a guanyar, car no només ha aconseguit que l’independentisme es presenti disgregat a les eleccions del 10-N, sinó sobretot perquè s’hi presenta amb uns partits que competeixen per veure qui s’exercita a fer el ploricó amb més gràcia

L’independentisme no ha disposat gairebé mai d’armes, és cert, però durant els primers anys del procés va adquirir la gràcia de controlar el relat polític, il·lusionant la població amb la idea d’un “nou país” que aconseguí engrescar ciutadans indecisos i que va condemnar l’Estat a contrarestar-lo de forma reactiva, a ritme de mula. Però d’ençà de la rendició posterior a l’1-O i la claudicació dels presos a la justícia espanyola, l’Estat ha aconseguit hipotecar la nostra classe política als seus desitjos i sense pagar cap preu. Fixeu-vos si la cosa clama al cel, que a pocs dies de celebrar el segon aniversari del referèndum de (suposada) autodeterminació, aquell jorn en què la bòfia va acarnissar-se contra la població, el tema central de discussió política a Catalunya és si l’independentisme comporta en l’actualitat una opció política violenta amb temptacions terroristes. Aquest és l’únic objectiu que amagaven les detencions a Sabadell, un anunci electoral més del PSOE, i la trampa perfecta perquè els processites hi caiguessin de quatre grapes.

Espanya ha tornat a guanyar, car no només ha aconseguit que l’independentisme es presenti disgregat a les eleccions del 10-N (en les quals només tenia sentit concórrer-hi amb una candidatura conjunta de bloqueig que tombés sistemàticament qualsevol aprovació d’investidura o de pressupostos), sinó sobretot perquè s’hi presenta amb uns partits que competeixen per veure qui s’exercita a fer el ploricó amb més gràcia. Fins i tot la CUP que, malgrat els seus errors i abstencions desastroses, ha acostumat a tenir la decència de tractar els electors com éssers adults i responsables, deia per boca de Mireia Vehí que es presenta als comicis per “dir-li a l’Estat que deixi en pau la nostra gent, que pari d’empresonar, de detenir” i un llarg etcètera que es podria haver resumit amb la frase som vinguts al Congreso per dir-li a Espanya tot el que ja sap de si mateixa, i ben encantada que n’està. Si fins i tot els antisistema cauen en aquesta política lacrimògena, entendreu que el meu pessimisme natural no pari de créixer.

Ja sabeu que no tinc ànima de predicador i que mai peco del defecte de dir-li a la gent què coi ha de fotre, però –per tot això que us he dit– a les properes eleccions anirà a votar-los sa punyetera tia. Això d’anar a plorar a Madrit (i engreixar-se amb la nòmina del regne, a l’estil Duran i Lleida o Rufián-dieciocho-meses-y-ni-un-día-más) ja sabem de sobres com acaba. I acaba que torna a guanyar Espanya. Sempre.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió Estat de dret? Sí, el nostre Joan J. Queralt
Xavier Antich
Opinió El llamp que anticipa la tempesta Xavier Antich