L’emigrant ha guanyat les eleccions amb més participació de la història democràtica de Catalunya. Els preludis del 21-D tingueren l’estranyesa d’enfrontar dos blocs granítics que, en certa manera, havien fracassat en els seus objectius de màxims: primer, l’independentisme, que havia estat incapaç de complir les promeses expressades i escrites a la Llei del Referèndum i al compendi aquell de la Transitorietat per tal de fer realment efectiva la secessió, però també l’unionisme, que per enèsima vegada s’havia vist incapaç de governar Catalunya des d’una oficina madrilenya, per molt de 155 que hi posessis. Mira com són les coses de la vida, mareta, que els electors catalans han fet costat a dos projectes que, a manca de resultats palpables, s’aguantaven en la força simbòlica respectiva: o guanyava això que, platònicament, hem anomenat República, o es donava barra lliure a la intervenció estatal amb què Rajoy volia desnodrir lentament el país.

L’independentisme ha aguantat l’escomesa del 155 amb una fortalesa digna d’un boxador pacient, i —ens agradi o no, que a mi no em plau gens— la immensa majoria d’electors no han volgut passar comptes amb els polítics que els van deixar en boles després de l’1-O. Les eleccions les ha guanyades, com sempre, qui més bé ha sabut llegir el caràcter emocional dels catalans: Puigdemont, l’emigrant de Brussel·les. Ja va escriure molt bé el meu mestre Eugeni d’Ors, en una glossa del 9-IX-1907 dedicada al compositor Grieg, que a Catalunya sempre triomfa el cant de l’enyorança: “Per què, se deia, per què, podria tenir valor nacional entre nosaltres aquesta melancolia covarda, enyoradora, gallega? —En un poble que fa eleccions, i les guanya, ¿què va a fer-hi aquesta sabor d’esclavitud? L’Emigrant! Dolça Catalunya? D’enyorança es mor! Prou, prou d’aquesta feblesa melodiosa!”

Ara mateix, el president i el seu equip s’estan preguntant quin símbol té més força: si un president que torna per ser reprimit o un president que mana des de lluny.

Sentint-ho molt pel meu mestre, a Catalunya l’enyorança i la llunyania són símbols més forts i tot que la presó. Ha guanyat Puigdemont, perquè més enllà de teixir una campanya perfecta (a Marta Rovira li ha pesat molt el nefast cara a cara amb Arrimadas) ha creat un imaginari: l’emigrant que, lluny de casa, guarda tota la força de la llar en el record i que, tot i viure en la civilització, es mor de ganes de tornar a la pàtria. Tant li fot que el jutge Llarena vagi a dormir dia rere dia amb el somni humit d’enxironar el Molt Honorable 130è quan posi un peu en territori espanyol. Tant li fot que Puigdemont hagi fet una independència a mitges que el Govern (legítim, només faltaria!) de la Generalitat no va preveure, ni saber ni voler defensar mai. Els meus conciutadans han votat pensant en una imatge, i les imatges tenen poder: els catalans volen viure de nou un retorn alla Tarradellas.

La voluntat, però, no ho és tot a la vida, i Puigdemont ho té molt difícil per governar. L’estratègia és clara: si el president torna a casa, la gent de Junts per Catalunya confia que la imatge d’un polític a punt de ser investit en unes eleccions legals d’un estat membre entrant a la presó sacsegi les adormides consciències de la Comissió Europea. Novament, i ja en van uns quants, l’independentisme fa un acte de fe amb escasses dosis de realisme polític, perquè ni Junker, ni Tajani, ni el Sant Pare en patinet tenen ni tindran el menor interès a fer costat als catalans, si això els representa un problema amb Rajoy. Símbols, amics meus, símbols. Ara mateix, el president i el seu equip (amb una enfortida Elsa Artadi al capdavant que ha esborrat Marta Pascal del mapa) s’estan preguntant quin símbol té més força: si un president que torna per ser reprimit o un president que mana des de lluny.

I a tot això, a la unilateralitat, ves per on, li han quedat només quatre escons irreductibles. Continuarà.