El pensament es fa més ric i opera en llibertat suprema quan canviem d’opinió. La societat més desvetllada és aquella que, mantenint uns poquíssims valors inqüestionables, permet més esmenes en les conviccions i fomenta maneres de pensar que maximitzin la llibertat individual. Que un bisbe abandoni la seva (fins ara exitosa) carrera eclesiàstica perquè s’enamora d’una femella o perquè la fe si li ha esmunyit de la sotana no hauria d’ésser notícia, de la mateixa forma que hi ha manta gent que a partir dels anys 70 va passar del comunisme militant a creure en l’economia de mercat com si fos el missal. Estimar i desitjar un altre cos pot fer igual de feliç o d’esclau que dedicar pell i ànima a la Santa Trinitat, i no seré jo, un dels pocs liberals de debò que hi ha a la tribu (també dels pocs ateus, perquè ser català i creient és quasi un sinònim), qui faci metafísica de la bragueta d’altri. 

La notícia, per tant, no és que el bisbe de Solsona canviï de pensament i de vida, sinó que hagi passat d’exercir una filosofia que constreny la llibertat sexual i afectiva d’homes i dones (començant per ell mateix) per acabar abraçant una opció vital on, si més no, el seu amor serà guiat únicament pel propi arbitri. Pel que fa la llibertat, no és equivalent l’opinió d’algú que s’ha passat anys castrant l’acció natural dels éssers de refregar-se amb qui vulguin i fomentant un paper absolutament subaltern de les dones, que la mateixa persona exercint la llibertat abans negada per pura creença. L’opinió d’un home que estima una dona, en definitiva, no és la mateixa opinió (ni té igual plataforma) que la d’un mossèn que li prohibeix usar un condó a una noia de 16 anys per molt que pugui quedar prenys o que intenta corregir el lliure albir d’un mascle a penetrar-ne un altre per l’anus.

La societat més desvetllada és aquella que, mantenint uns poquíssims valors inqüestionables, permet més esmenes en les conviccions i fomenta maneres de pensar que maximitzin la llibertat individual. 

Prefereixo les opinions i les formes de vida que, per molt que no tinguin poltrona ni poder, maximitzen la lliure voluntat dels éssers humans, per fal·lible (i risible) que pugui semblar. D’ara en endavant, el bisbe de Solsona podrà exercir una llibertat que, des d’una trona i amb tota una institució al darrere, ha negat sistemàticament als seus feligresos. El bisbe ja pot follar, i no només exercir el nobilíssim art del fornici, sinó fer-ho amb el cos que consideri oportú, focalitzant-se en la inigualada amargor del clítoris o degustant la suavitat d’un gland amanit per una incipient dosi d’esperma. El bisbe podrà follar, estimar i, al seu torn, la seva conducta només passarà l’examen del seu propi criteri i dels possibles pactes que assoleixi amb la seva nova parella. Celebro, per tant, que el bisbe hagi canviat d’opinió, i lamento, per ell mateix, que hagi trigat tant de temps a alliberar-se.

El bisbe ha pogut fer aquesta transició justament perquè la majoria d’habitants del seu entorn no pensem ni obrem d’acord a la seva antiga doctrina. A diferència del seu jo d’abans, ara entrarà en un món de molta menys certesa (li recomano que cregui només en una realitat feta d’homes, de natura i d’objectes; sembla avorrit però no t’ho acabes mai), però li serà molt més fàcil viure sense sentir-se observat, amb els manaments que anem ordint entre tots, per maldestres que siguin, i amb l’única certesa que la vida és meravellosa perquè algun dia s’acaba i després no hi ha més que res de res. Benvingut al lliure albir, estimat bisbe. S’hi està bé, oi? Celebrem el teu canvi d’opinió, però tenim memòria i recordem totes i cada una de les teves condemnes i castracions. Ara per fi podràs follar tranquil, sense l’omnipresent guaitant-te de la finestra estant, amb qui vulguis i quan vulguis.

I el més important de tot. Quan canviïs d’opinió, encara que sigui per tornar a la trona, no ho considerarem pecat. Benvingut al cel.