Caldria tenir l’ànima de bronze per no commoure’s amb el discurs de l’actor Jesús Vidal a la passada gala dels Goya. Afectat d’una discapacitat visual molt greu (quasi un 90% de ceguesa), Vidal va trenar una oda a la inclusió amb la qual, a priori, semblaria impossible no estar-hi d’acord. Però els sentiments, ja ho sabeu, sempre s’equivoquen... i pequen. Car la pel·lícula en què l’actor excel·leix inqüestionablement, la també premiada Campeones, no deixa de ser el clàssic producte de la societat de masses a partir de la qual les discapacitats, especialment les mentals, se’ns presenten com un quelcom simpàtic (a saber, que no ens hauria de fer por als “normals”) i digne de santa compassió. De fet, aquest és un producte visual que hem vist repetit manta vegada, sigui associat a l’autisme ―Rain Man― o a la més habitual síndrome de Down, que compta amb un cabàs de films.

La majoria d’aquestes pel·lícules pequen d’un etnocentrisme evident, pel simple fet que són escrites, dirigides i produïdes per gent que no pateix un impediment mental. Com és evident, hom pot identificar-se amb quelcom considerat dolent sense haver de patir-ho obligatòriament, però el problema emergeix quan la malaltia entra a formar part de l’espectacle amb l’únic objectiu de commoure, com passa cada any, en ocasió de Nadal, amb aquest programa pornogràficament execrable i abusiu que anomenem La Marató. La malaltia, i més encara si és mental, és quelcom que es resisteix a ser representada. Això no vol dir que se n’hagi de deixar de parlar, però justament pel seu caràcter de significat excloent cal ser ben curós d’aplicar-hi tòpics cursis més aviat destinats a netejar consciències que no pas a promoure la inclusió dels malalts en la vida quotidiana.

A mi em produeix molta llàstima veure com hi ha gent que es pot aprofitar d’un mal per treure un extra de pasta i rentar-se l’ànima davant l’opinió pública

Campeones té seqüències que hom podria endevinar abans de veure la pel·lícula, com el clàssic gag d’un entrenador llençant-li la pilota a un jugador discapacitat pensant que l’agafarà amb els reflexos d’un jugador professional, escena que, com podeu suposar acaba amb la bimba fotent-li un bon hostiot a la cara. Discursos com el de Jesús Vidal als Goya ataquen al fetge, però ―en el fons― les productores de cine són perfectament conscients que, convertint la malura en una mercaderia, estalvien un debat real sobre el paper dels conciutadans que pateixen una discapacitat mental. De fet, és prou evident veure com hom tendeix a tractar els malalts de síndrome de Down com nens; és a dir, com si fossin totalment gilipolles, en comptes de tenir-los com un ésser racional més. El sentiment, com passa sempre, acaba substituint la inclusivitat que hauria d’escaure’s sempre.

A mi em produeix molta llàstima veure com hi ha gent que es pot aprofitar d’un mal per treure un extra de pasta i rentar-se l’ànima davant l’opinió pública. I encara em fa més pena quan veig que la cosa els funciona a les grans companyies cinematogràfiques, que ja poden penjar-se la medalla d’haver fet una pel·li amb tolits per a, tot just l’endemà, continuar amb el mateix i escàs sentit de la impudicitat a l’hora d’allunyar els malalts mentals de la vida laboral. Si voleu saber què pensa i com viu un d’aquests éssers, parleu-hi cara a cara. Però feu-ho sense micròfons, sense estatuetes i, si pot ser, a plena llum del dia. Ho sento, molt de tant en tant faig articles moralistes. Però en aquest cas paga la pena.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat