El president arriba ben d’hora a l’oficina, tot just quan la primavera comença a deixondir la plaça Sant Jaume i fins i tot els coloms tísics del barri Gòtic semblarien disposats a cantar un Ave Maria. Quan no té visites dematí, al president li agrada passar el temps tot sol a l’antic despatx del l’avi Macià, una modesta sala on encara s’hi amaga la bella taula amb què Lluís Companys cartejava amb el vulgar. Imagineu nostra més alta instància acaronant el moble mentre llegeix el diari Ara: la taula, pensa, és incòmoda de collons, però la salva aquesta forma singular de lletra u, tenyida en mil calaixos, que embolcalla la molthonorabilitat amb un aire digníssim. Avui el president ha començat el dia ben joliu: mentre era al cotxe oficial, Pilar Rahola li ha enviat una foto d’ella mateixa amb el seu antecessor des de la casota de Waterloo amb un text que resa: ni un pas enrere. Els tres comparteixen un grup de Telegram. La conversa s’ha acabat aquí, però el president voldria parlar amb en Carles aviat. Encara no li ha dictat quin seran els seus nous consellers i li agradaria ser una de les deu primers persones en saber-ho, comprensiblement, abans de firmar el corresponent decret i enviar-ho tot al DOGC.

A fer feina, falta gent! El Molt Honorable corre apressat cap al Pati dels Tarongers, on l’espera una delegació de membres de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya amb qui departeix alegrement i extensa, interessant-se per les activitats i tallers de la propera Fira del Món Geganter que es farà a Castellterçol. Al president li plau en especial que l’esdeveniment inclogui un taller d’afinació de gralles, un dels instruments senyera de la nació, i promet assistir a la conferència titulada Els capgrossos: les figures més abundants i les més incompreses. “Ja m’agradaria poder quedar-m’hi tot el dia”, diu el Molt Honorable als homes que l’envolten, mentre els seus assessors comenten alegres com la primera autoritat “millora moltíssim en el tête-à-tête”. Xerrant xerrant, el president no ha recordat que havia de despatxar amb l’Elsa abans de dinar. La consellera li confirma que marxa a l’altra banda de la plaça i que en Carles i en Turull-a-la-presó ja han anomenat la seva successora, digitalment. Diuen que ve de la Garriga. Mentre l’Elsa li parla dels seus plans, el president pensa en Manuel Blancafort, músic d’allí, i en com li agradaria visitar el seu fons musical a la Biblioteca de Catalunya.

Al Molt Honorable li agrada dinar a Palau amb els seus amics i, finalitzada la ingesta, servir-los un gotet de ratafia entre rialles. Avui han vingut a menjar gratis (i malament) la gent de la Revista de Catalunya, que abans ja s’han afartat de fer canapès amb la Laura al Palau March. Al president li agrada molt que la consellera en cap vingui a dinar, i així s’estalvia de parlar gaire. La Laura té una gran capacitat per fer-se amb tothom i –a la vegada, com déu li hagués regalat dos encèfals– d’imaginar-se els canvis de mobiliari que farà a l’habitació quan ella mani. Acabat el tortell, el president s’excusa perquè la tarda és intensíssima. Li esperen quatre reunions sense ni un minut de descans, i aquí tothom vol fer-se la foto de rigor! Primer, l’Associació Catalana de Puntaires, després un comitè de La Casa dels Entremesos, més tard la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya i encara, quan el capvespre ja ha enfosquit l’ànima, la Federació Catalana de Pessebristes, que, previsora ella, ja trama la propera fira de Santa Llúcia. Així, pensa el president, no hi ha punyetero déu que governi! Qui pot fer un decret, o una simple llei, quan tot el país, en la seva infinita riquesa cultural, se’t planta a l’oficina?

Mentre torna a casa, el president comprova al telèfon si hi ha algun missatge important que vingui de Waterloo. Però res de res. La Pilar, això sí, li ha dit que està tornant a casa... que, si de cas, ja li escriurà demà, que avui està molt cansada. Mentre surt de Palau, el Molt Honorable mira el balcó de Sant Jaume, preciós, encara amb el cartell dels presos i el llaç groc. “Tant de bo pugui mantenir-lo aquí i m’inhabilitin aviat”, es diu somrient, com si l’aroma de la taula de Lluís Companys ja fos indiscernible de la seva colònia. Ha estat un gran dia, un gran dia per Catalunya. Un dia a la vida del president.