Un home d’honor com déu mana ha de saber acceptar quan s’erra i demanar perdó amb humilitat. Diumenge passat vaig escriure aquí mateix que els diputats catalans (concretament els de la CUP) anirien a Madrid a viure del cuento practicant la desobediència de caca-pet-cul-pixarada i a exercir la revolució-des-del-sofà. Però, talment com si la providència volgués esmenar-me, els nostres gallardíssims representants han aconseguit que la meva horripilant prepotència i que els meus espantosos apriorismes quedin com el que són; pura xerrameca. Així la diputada d’ERC Marta Rosique que ahir, com a secretària de la Mesa d’Edat rectora de la sessió constitutiva del Congreso, va gosar citar alguns dels presos condemnats per la sentència del Tribunal Suprem (començant pel seu propi cabdill), davant la posterior reprimenda del president caduc i barbut d’aquesta temporal instància.

Per si fora poca la gosadia, aquesta nostra jove diputada va tenir el valor de perpetrar aital acte d’insubordinació amb una samarreta on hi resava el mot “Independència” il·lustrada amb les banderes de Galícia, Catalunya i Euskadi. Des del temps de Jon Idigoras, i fins i tot m’atreviria a dir que des dels trets dels esbirros d’en Tejero, que la cambra baixa dels espanyols no vivia un acte de sorneria com aquest que ara us narro. De fet, m’atreviria a dir que la caiguda i posterior lesió d’Ariadna Lastra, així com la profusió de coixos i d’invàlids que poblava les butaques del Congreso, es degué a la sobtada por que sentiren els diputats espanyols davant d’un possible retorn de la independència unilateral. Havia de ser una diputada ben jove com Rosique, certament, qui esmenés les meves sospites de vellard amb un autèntic cop deu peu als picarols del sistema.

 Realment, amb accions així el Congreso serà fucking ingovernable i això de la llibertat ens arribarà amb els pixats al ventre

Però la política d’ERC no estava sola car, mercès a les noves tecnologies, vam poder comprovar com la diputada de la CUP, Mireia Vehí, ens proporcionava un cop d’estat a Espanya encara més adamantí. La cap de llista dels cupaires, en plena votació pels membres de la Mesa, va dipositar una papereta a l’urna on hom hi podia llegir els mots “amnistia i autodeterminació”, convertint així automàticament el seu vot en nul. És molt gros. És molt jèvit. Ca fort, tia. Jo de veritat que flipo, tronco. Realment, amb accions així el Congreso serà fucking ingovernable i això de la llibertat ens arribarà amb els pixats al ventre. Però Vehí tampoc caminava sola, i ses senyories de la corda van decidir guanyar-se el sou doctorant-se en plàstica: alguns escrivien “llibertat”, altres hi afegien el llacet groc. Jo em pensava que la Laura citaria un poema de Margarit, però no vaig tenir sort.

Insisteixo, capcot. Un columnista ha de saber quan no està a l’altura de les circumstàncies. Després dels actes de rebel·lia de la sessió d’ahir, i en espera que els fonaments del Congreso s’enfonsin per la valentia dels nostres representants (i sobretot de les nostres representantes), no només demano perdó de genollons, sinó que poso a disposició del director el meu càrrec d’articulista a El Nacional. Un home que dubta i escarneix no mereix jornal. Un articulista que es fot injustament dels nostres màrtirs ha de ser relegat a escriure a la premsa espanyola. Demano perdó a la Marta, a la Mireia i sobretot a la Laura, a qui els espanyols persegueixen de nou, total per quatre xavos mal repartits. Jo pensava que només era un escriptor nefast. Ara comprovo que soc un mal patriota i, sobretot, un nefast futuròleg. Es nota a l’ambient. Estan molt nerviosos. Ho tenim a tocar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
opinió La CUP, governable Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Opinió Curs accelerat de convergent Bernat Dedéu