No trepitjava el Parlament des de l’octubre d’aquell temps en què els nostres diputats s’havien compromès a declarar la independència de la tribu, que no a posposar-la a l’espera de ves a saber quin miracle mediador provinent d’Europa, ni a proclamar-la simbòlicament per tal de pressionar l’Estat, obligant-lo a convocar un referèndum pactat i etcètera. Quins dies aquells, fa mal de recordar, en els quals la cambra catalana era plena de periodistes de tot el món i la transcendència històrica tenyia totes les catifes de l’hemicicle! Contràriament, aquest mig matí, pels volts de la Ciutadella, hi som els quatre malalts de sempre i la televisió regional fa cara de crònica intervinguda i de parsimònia informativa. En un discurs de dues hores, el Molt Honorable 131 intenta conjuminar la seva aposta per l’autodeterminació amb les reivindicacions autonòmiques de tota la vida: que si el dèficit fiscal, que si les bestretes que ens ha de pagar el senyor Sánchez i blablabà, tot plegat amb aquell to de demanar permís per parlar i existir tan propi de la cosa nostra. Quim Torra, cal reconèixer-li-ho, s’esforça a reivindicar la tasca de la seva administració, amb aquell posat habitual del polític que se sap en un país ocupat, però que nogensmenys imposta gravetat explicant les nobles intencions del Govern en tasques tan xupiguais com ara erradicar els problemes del canvi climàtic i salvar els morts que ja descansen al Mediterrani. Tot i la prolixitat en les paraules, i el fet no gens menor de viure en un clima en què la ciutadania és acusada de terrorisme preventivament, encara no sabem què pensa fer el president després de la sentència, ni com reaccionarà l’administració a una reprimenda dels presos polítics. Espera’t que parli el Suprem, em diu la gent més propera al 131, repetint exactament el mateix to que Mas utilitzava per justificar el secretisme amb què es preparaven unes estructures d’estat que només vam poder veure en somnis. Després d’hores al Parlament, jo encara em pregunto: i tu què en penses, de tot plegat i gestió autonomista a banda, estimat president?

Per la resta, no cal ni que us ho expliqui: Iceta i els comuns somiant tornar a un tripartit amb l’Esquerra convergent i la noieta de ciutadans equiparant-nos a ETA.