L’avorrida i (per fortuna) breu campanya electoral que estem patint abans de predisposar-nos a la ingesta nadalenca ha palesat que —malgrat discursos ardits que ja ni esmenten la desobediència, amb la lloable excepció de la CUP— el sobiranisme es disposa a entrar a l’era del pre-autonomisme amb certa parsimònia. En una d’aquestes tribunes barcelonines on hi va gent tan cretina com encorbatada, el conseller Rull maldava per tornar a la “normalitat institucional” (a l’Espanya de tota la vida, per entendre’ns) mentre confessava que a l’agenda política de l’independentisme s’hi troba la lloable intenció d’aprofundir en les possibilitats que encara pot generar la Constitució espanyola per acordar un referèndum d’autodeterminació i negociar, al seu torn, un finançament autònom per Catalunya. I jo que pensava, ja ho veu senyora, que l’1-O havíem votat!

Conscient de la seva manca de solidesa, perquè això de demanar pactes mentre s’anuncia que aniràs desplegant la república sona a aixecada de camisa, el missatge dels partits independentistes es limita a regurgitar el famós “si tu no hi vas, ells tornen” deliciosament esculpit per Pepe Zaragoza en aquella època tan simpàtica del català emprenyat amb Espanya i Rodalies. De fa dies, els meus amics convergents m’envien uns whatsapps fantàstics que m’adverteixen de la perillositat de regalar la Generalitat a Inés Arrimadas, copiant fil per randa aquella cosa de la Ferrusola segons la qual Montilla i els socialistes li havien envaït la casa. Aquest és l’únic punt que sembla unir els indepes: fer tot el possible perquè doña Inés no arribi a okupar mai el Palau de la Generalitat i Ciutadans governi Catalunya amb un autonomisme encantat de conèixer-se i d’anar tirant dins d’Espanya.

Deixeu la Inés en pau i digueu-nos què farà el candidat i el govern escollit amb el full de ruta que havíeu deixat a mitges

Contra Arrimadas es viu millor, certament, perquè parlar de l’article 155 t’estalvia donar explicacions al poble sobre coses com la no aplicació del referèndum i la pèrdua del discurs sobre la unilateralitat. Però el relat que posa tots els ous a avisar que el llop s’acosta no acostuma a dur cap benefici. L’independentisme sempre ha guanyat quan s’ha demostrat propositiu i ha estat capaç de formular un projecte il·lusionant que signifiqui una millora per la vida democràtica, econòmica i social de la majoria de conciutadans del país. Aquí no s’ha de votar contra ningú sinó a favor d’algunes coses: al sobiranisme li hauria sortit més a compte fer una autocrítica seriosa sobre els seus incompliments (amb una certa responsabilitat política i alguna dimissió) que no pas endegar una campanya electoral amb l’únic argument d’aturar el tripartit del 155 i la hipotètica presidència d’Arrimadas.

Posant Arrimadas al centre de la crítica, el sobiranisme només cau en el pecat de publicitar i enaltir la fins ara líder de l’oposició, donant-li més força. És una cosa una mica de llibre, certament, però amb els estrategues de la tribu sempre has de tornar a l’abecedari. Deixeu la Inés en pau i digueu-nos què farà el candidat i el govern escollit amb el full de ruta que havíeu deixat a mitges. Atureu aquesta matraca del 155, que no és responsabilitat nostra, i digueu-nos com penseu combatre la violència de l’Estat contra la ciutadania. Digueu quin és el pla i no busqueu el cangueli, que això fa molt xaró. Contra Arrimadas viviu millor, és cert, però si no espavileu, el poble es cansarà ben aviat de tanta xerrameca.