Davant del rei de Suècia és una novel·la curta que conforma la segona part d’El millor dels mons en què Quim Monzó explica la història del poeta Amargós, un autor encaparrat a guanyar el premi Nobel de literatura que es muda de Sarrià al Poble-sec, concretament a la plaça Santa Madrona, i se n’adona que ha parat a viure en un edifici on tots els veïns són baixets i li retreuen la seva provocadora alçada. Quan Amargós, per exemple, demana apujar les aigüeres del lavabo per tenir-les a un metre de terra, el lampista insisteix que sempre les ha col·locades a vuitanta-cinc centímetres del sòl. En un dels episodis més delirants del text, tot just despertant d’un somni, Amargós descobreix que els seus vorans l’han escurçat per igualar-lo a la seva comunitat de baldufes; només quan és prou nan com els seus conciutadans propers, l’autor és finalment acceptat a la comunitat veïnal.

Al notable llibre La ciutat interrompuda de Julià Guillamon, el crític de La Vanguardia revela que Monzó havia pensat inicialment que la nouvelle es titulés Catalunya, metàfora perfecta d’un país on només t’accepten si et deixes escapçar l’ànima i acabes equiparant-te al nivell d’exigència més aviat menut de la tribu i dels seus líders. Hi penso sovint, en aquest text del nostre Monzó, sobretot d’ençà que la política del país cada vegada adopta discursos més banals que obliguen el ciutadà a abandonar tota esperança d’ambició col·lectiva quan no, directament, a viure amb el cervell empetitit. La darrera d’aquestes ocasions va ser fa pocs dies, tot sentint una entrevista del meu bon amic Frederic Vincent a Miquel Buch en la què, intentant relligar la inseguretat amb els manters, el conseller d’Interior afirmava que el fet de distreure’s mirant una manta facilita la tasca als furtadors. 

 La política del país cada vegada adopta discursos més banals que obliguen el ciutadà a abandonar tota esperança d’ambició col·lectiva

El problema no és únicament que l’argument del conseller s’acosti a l’estat mental d’un mol·lusc cefalòpode, perquè (com ja li va recordar en Freddie, a qui aprofito per reivindicar com un dels millors radiofonistes del país) a la vida hom es pot distreure amb un munt de coses tals com ara aparadors de joguines, el vol d’una oreneta o les faldilles d’una damisel·la i no per això hauríem de titllar de criminals o perillosos el comerç, les aus o la vestimenta curta. La qüestió de fons és veure tot un conseller d’un Govern que es diu independentista important sense complexos el discurs de la premsa espanyolista a Catalunya segons el qual els manters signifiquen un perill semblant al de l’impacte d’un meteorit i que s’ha dedicat tot l’estiu a foradar-nos la paciència amb el mantra que Barcelona és una ciutat semblant al Bronx dels anys setanta on la gent es dispara pels xamfrans.

 La qüestió de fons és veure tot un conseller d’un Govern que es diu independentista important sense complexos el discurs de la premsa espanyolista

Jo ja entenc que exigir-li cert nivell al pobre Buch, que ha arribat a alcalde i després a conseller amb la impressionant plataforma acadèmica de ser posseïdor del graduat escolar, resulti una idea forassenyada. També comprenc que una de les condicions d’aquest temps nostre de rendició incondicional a l’enemic sia comprar el discurs apocalíptic a La Vanguardia i a El Periódico. No obstant això, i digueu-me romàntic, jo crec que val la pena alçar la ploma per recordar a la classe dirigent que molts ciutadans no volem escurçar-nos l’ànima amb discursos de porter de discoteca que diuen sempre allò que a l’amo espanyol li plau d’escoltar. Han de saber, si voleu per pur resistencialisme, que això d’ajupir-nos per acabar vivint més petits a base de tenir l’esquena corbada no va amb nosaltres. Manteniu-vos erectes, cars lectors, que això de la rebaixa mental només acaba de començar.