A hores d’ara, la majoria del comú haurà rebut un guatsap d’algun conegut molt ben informat recomanant-li que compri reserves d’oli o de paper de vàter abans de Nadal, perquè la manca d’estocs de matèries i productes bàsics pot comportar que hagi de sofregir amb mantega o netejar-se l’anus amb paper d’esmeril quan la Verge doni a llum el nen Jesús. Si el missatge irromp en un grup (ja sigui d’amics, pares d’escola o companys de gimnàs i davant l’escàndol general), el company documentat en qüestió respondrà que els vaixells no arriben a port, alguna cosa sobre el monopoli manufacturer de la Xina i la competència amb Amèrica, i una previsió molt raonada sobre com els preus pujaran de dotze a quinze euros degut a la magresa del rebost mundial. Davant l’apocalipsi, hom pensarà que per tenir uns litres més d’oli a casa tampoc no passa res, i volarà cap al supermercat.

Si hi ha algun negacionista a la sala, se li advertirà que un país civilitzat i musical com la bella Àustria ha advertit els seus ciutadans sobre la possibilitat d’una apagada elèctrica que deixaria el país sense llum durant un temps indefinit. S’adjuntarà el corresponent enllaç del telenotícies on s’hi diu que la ministra de defensa ha regalat als austríacs un petit vídeo informatiu sobre com s’ha d’obrar quan no tens llum a casa i, literalment, “què cal fer quan tot es para.” L’eslògan té la seva gràcia, atès que ja fa un temps que el món havia assumit un cert adagio sostenuto i tot just tornàvem a passejar pels carrers sense marejar-nos. Tot això, no cal dir-ho, respon a la febre apocalíptica que comentava aquí mateix fa setmanes, però també a la inaudita gràcia que té el capitalisme per anticipar la fi del món amb l’únic objectiu d’esporuguir el consumidor i engreixar el proveïdor.

No hi ha millor forma de destruir l’apocalipsi consumista que ateïtzar la fi del món com un nou truc més per fer engreixar la follia

De fet, el món és lluny d’haver-se aturat. Més aviat, si em permeteu la metàfora cursi, el motor ha descansat una mica abans de tornar al brogit de sempre, fins i tot amb una mica més de trempera. En efecte, la paüra d’un món a les fosques o sense prou galets per fer l’escudella no només augmentarà el consum oportunista d’alguns béns de primera necessitat, sinó que serà l’excusa perfecta perquè els empresaris del primer món juguin al monopoli i encareixin alguns productes. Però no ha canviat res; continuem produint (i a Europa, destruint) una quantitat ingent d’aliments que llancem a les escombraries i difícilment arribarem a una apagada general, pel simple fet que els primers interessats a cobrar la llum més cara són els seus mandarins. La cultura del capitalisme encara cristianeja, i no hi ha res millor per aturar la fi del món que pregonar-la per esvalotar els càndids.

De fet, si alguna cosa tem la màquina del sistema i el seu frenesí, car vivim una existència accelerada i amb disposició 24/7, és que el nostre ritme vital i la lentitud del confinament es contagiï a altres esferes de la nostra existència com el consum. Si alguna cosa fa por, en definitiva, al cargol de la festa consumista és l’alentiment general de la vida activa. Sense arribar a fer-nos eremites, és possible una vida feliç mitjançant una existència semiconfinada que redueixi les necessitats d’omplir-ho tot a força de comprar. En efecte, aturar la velocitat, deixar correus electrònics per l’endemà, o reduir el consum absurd seria molt més revolucionari (i poc contaminant) que cridar blablablà com una boja a la manera de la ploma insofrible de na Greta Thunberg. No hi ha millor forma de destruir l’apocalipsi consumista que ateïtzar la fi del món com un nou truc més per fer engreixar la follia.

El Nadal se celebrarà, per a desgràcia dels descreguts com jo, i tindrà una dosi extra d’oli, tots els galets necessaris i la conseqüent diarrea intestinal. I no, amic del guatsap, no ens faltarà paper de vàter. Al contrari, hi haurà un frenesí del gasto que t’hi cagues.