La llibertat d’expressió acostuma a ser com les ventositats; a la gent només li fa gràcia el que li surt del propi anus. Així Manuel Valls i el seu numeret a la gala dels Premis Plainadal, una cridòria que fa molt poc d’un chevalier com déu mana i que, de ben segur, l’antic primer ministre francès no hauria perpetrat en una entrega dels premis Goncourt a París. Aquesta és la Barcelona que voldria el nostre il·lustre visitant: una ciutat d’ordre, ben calladeta i mudada, que no gosés recordar que a Catalunya hi ha presos polítics i servidors exiliats. Així, ja ho veieu, és aquest nen malcriat que ens han enviat els enemics del nord, un home capaç de fer un tuit recordant la massacre de Charlie Hebdo i que es regala el luxe de dir-li a Teresa Cunillera que com pot permetre que un escriptor digui el que li surti de la pebrotera a l’entrega d’un guardó literari. Tu no ets Charlie, Manuel Valls, perquè Charlie consisteix precisament a dir allò que ens fa mal d’escoltar. 

T’ho explicaré ben a poc a poc perquè ho entenguis, Manuel. Mira, jo també considero que això dels presos polítics i del llacet groc és molt pesat. Però, contràriament a tu, ho afirmo no perquè ho trobi anticonstitucional ni d’altres mandangues, sinó perquè odio el victimisme d’uns polítics que s’han dedicat a enganyar-me sistemàticament des de fa vuit anys. De fet, mira si t’entenc, Manuel, que jo vull que tots els presos (i les preses, que dirien els cursis) surtin de la garjola perquè sigui el poble de Catalunya qui els jutgi per les seves traïcions i mitges veritats: per les seves mentides, vaja. La diferència, estimat Manuel, és que per pensar això jo em jugo els testicles cada dia, primordialment perquè haig de lluitar no pas contra els teus, sinó precisament contra la gent que suposadament pensa igual que jo. Sí, Manuel, tens raó; són molt pesats, amb els presos.

Com que la llibertat d’expressió és així, Manuel, jo aguanto estoicament tota aquesta cosa de la plorera contínua, de la xaronada del Joan Bona nit i de tota quanta performance literària i musical a Lledoners, i també sofreixo el pes d’haver de patir una classe política que diu fer la revolució quan, in foro interno, sospira perquè Pedro Sánchez sigui president d’Espanya. Entre tu i jo, mon cher ami, hi ha una diferència: jo vull que els meus conciutadans s’esbravin, no m’histeritzo quan despleguen el seu missal de greuges, per molt que em cansi i em toqui la moral, i espero ben tranquil·let el meu torn de rèplica. Oi que ho entens, Manuel? És ben senzill. Si un escriptor parla i explica allò que consideri, seus ben erecte, li toques la cuixa a la xati que t’has buscat aquí a Barcelona, i fots el refotut favor de callar. Després, quan els discursos amainin, pots dir tot el que vulguis. Faltaria!

No tornis a dir que tu ets Charlie, Manuel. Tu ets el contrari, just el contrari. Afortunadament, tot allò que ve del nord no és necessàriament net, noble, culte, ric, desvetllat i feliç. I si t’has d’indignar per alguna cosa, Manuel, enfurisma't perquè a Barcelona encara hi hagi premis que duen el nom d’una editorial falangista. No ho sabies, oi, Manuel? Si encara te n’he d’ensenyar, de coses.