Resulta lògic que els nostres enemics celebrin la seva Constitució i entenc perfectament que es prenguin molt seriosament la salmòdia pomposa amb què encara la defensen; a saber, la condició de text legal que ha regalat els anys més pròspers i estables a la societat espanyola, un cant a la concòrdia que van poder signar antics mandataris del franquisme, membres de l’esquerra encara estalinista i nacionalistes perifèrics. Les dues coses són prou versemblants; malgrat la corrupció, la ineptitud de la classe política i l’actitud colonial amb la tribu, Espanya ha estat un indret relativament còmode per viure i els exiliats ocasionals gairebé sempre hi hem tornat. Es pot criticar el règim del 78 tant com es vulgui, només faltaria, però calen poques llums per veure que Fraga, Carrillo i Alavedra eren personalitats més conciliadores i valentes que Pablo Iglesias o Pere Aragonès.

Per molt que les celebrin com un funeral d’estat, els espanyols han de treure pit amb la Constitució i diria que l’independentisme ha d’entendre una cosa tan senzilla com que mai, però jamai dels jamais, hi haurà un sol govern espanyol que intenti acomodar-la a les pretensions del sobiranisme. Últimament, vivim debats tan desfasats com estèrils i la majoria de partits nacionalistes d’Espanya han reobert la caixeta dels records per remirar les fotografies d’antics viatges Interraïl i tornar a la matraca d’una reforma constitucional. Quan era una opció valenta i poc xirucaire, l’independentisme havia abandonat qualsevol intent de reformar Espanya, i Oriol Junqueras recordava molt sovint, quan es dedicava a dir coses normals, que els espanyols no esmenaran la seva Bíblia territorial perquè el bipartidisme espanyol mai no ajudarà a satisfer les necessitats del secessionisme.

Això és una cosa tan sabuda com la llei de la gravetat i l’estultícia inoportuna dels acudits del cunyat a la taula de Nadal, però un dels signes de la pròxima dècada serà veure com la nostra classe política regurgitarà debats superadíssims amb l’ànim de destruir la nostra paciència i salut mental. No seria estrany que els genis d’Esquerra retornin a la retòrica del “dret a decidir”, que ja vam superar quan posàrem la paraula autodeterminació a la majoria de boques independentistes, i si els deixem trescar a camp lliure pot ser que acabin entonant la cançoneta del pacte fiscal. Així serà amb la reforma constitucional espanyola i, davant d’aquesta enèsima presa de pèl, no només caldrà recordar el més evident (insisteixo, que els espanyols no volen reformar-la i hi tenen tot el dret del món), sinó que el marc constitucional espanyol és totalment ineficaç per frenar la independència.

Els espanyols han de treure pit amb la Constitució i diria que l’independentisme ha d’entendre una cosa tan senzilla com que mai, però jamai dels jamais, hi haurà un sol govern espanyol que intenti acomodar-la a les pretensions del sobiranisme.

Els fets posteriors a l’1-O i el mateix referèndum palesen no solament que el règim constitucional espanyol no va poder aturar un referèndum a Catalunya, sinó que per tal de penalitzar els seus impulsors hagué d’exercir un contorsionisme legal tan creatiu com per imputar ànsies de violència a gent com Jordi Cuixart o Dolors Bassa. La sentència del Suprem espanyol fou tan delirant, i els vots del nacionalisme tan necessaris per sostenir qualsevol administració espanyola (i més ara, amb un Congreso molt més fragmentat que el dels anys noranta), que els aparents càstigs que s’havia inventat l’estimat jutge Marchena foren ràpidament matisats per un Gobierno a qui ja li anava bé comptar amb els vots d’un independentisme molt més mesell que la Convergència de Pujol, com s’ha vist perfectament amb el tema de pressupostos i la quota catalana de can Netflix.

Per molt que resulti paradoxal, la crisi del sistema autonòmic ha derivat en polítics que són mentalment molt més independentistes que els seus pares i mares, però que — degut a l’aprimament monetari de l’estat i a la consegüent escassetat de prebendes— resulten molt més fàcils de comprar. En aquest sentit, una classe política catalana igualment disposada a la secessió però amb molt menys frenesí per llepar les engrunes que Espanya regala als catalans seria el millor regal pel futur. L’1-O no només fou important perquè el món veiés que els espanyols no poden evitar un referèndum ni amb les porres de la bòfia, sinó sobretot perquè els catalans entenguéssim finalment que l’impediment per a la independència no ve de la Constitució Espanyola, sinó directament de la nostra classe política; ni els anys de martirologi dels nostres líders han pogut disfressar aquesta palmària veritat.

Que els enemics, per tant, celebrin la seva Constitució i tot l’imaginari que la sustenta. I que també ho faci la tribu, perquè el seu alliberament no depèn ni l’atura una sola de les seves comes.