Aquest article va d’un home intel·ligent que, sigui per mandra, desídia o una mal dissimulada covardia, no ha sabut aprofitar el seu talent per fer res que valgui la pena. Bernat Dedéu té la ironia d’autoanomenar-se filòsof sense que el planeta Terra li hagi conegut mai una sola obra (què dic obra; bastaria amb un paper, un opuscle o, si m’apureu, un capítol) que faci honor a l’altíssim ofici dels amants del saber, i encara té la major indecència de presentar-se com a músic, per molt que ningú, més enllà del sofà de casa seva, no l’hagi vist interpretar ni compondre una sola peça de la més noble entre les belles arts. Però si m’esmerço a escriure un article sobre en Bernat és justament perquè exemplifica millor que ningú la Catalunya del molt soroll per no res, de l’amor pel simulacre i la postureta tan pròpia d’una generació, la seva, que ha viscut de l’eterna condició de jove promesa.

Articulista competent, allunyadíssim de la qualitat dels models noucentistes que diu conèixer, Dedéu s’ha fet un raconet ben sòlid als mitjans abanderant una prosa descarada i la crítica ardent al processisme. Pel que fa a la insolència, en Bernat no passa d’aquell anar pel món traient pit de la pròpia agudesa tan propi dels nanos que han viscut una temporadeta a Nova York i amb això ja creuen que ho tenen tot pagat. Sovint la millor forma de valentia es troba en la temprança i la bona educació, però en Dedéu, sempitern aprenent d’enfant terrible, ha preferit la volada curta de fer-se l’abrandat iconoclasta, quan el pobre noi simplement és un llengut a qui els pares no van rentar la boca a temps. De jovenet encara podia fer certa gràcia però, a partir dels 40, això d’anar de fläneur i d’explicar-nos quants Old Fashioned s’ha fotut abans d’arribar tort a casa, ja fa una mica de vergonya aliena.

Si s’hagués dedicat a treballar, Dedéu hauria pogut escriure bons llibres o, si més no, convertir-se en un dietarista interessant. De fet, sempre que us el trobeu a un dels bars on passa les hores fumant pomposament, segurament us contarà que treballa en un llibre o que li corre pel cap alguna idea. Però, no us preocupeu, que la inventiva compartirà ben aviat la condició de fumera del seu puro, car el pobre Bernat es pensa que això d’escriure li brollarà de la mà esquerra pel simple fet de passar-se els diumenges a la biblioteca; i ja és cert que, si la genialitat fos cosa de ser una rateta que rosega la fusta, el nano tindria el cel guanyat. Però en Dedéu és exactament com el procés del qual diu abjurar: en ell, tot són pensades que mai no arriben a port, tot són intencions que, amb una excusa tant o més brillant, acaben deixant-se per a l’endemà, simfonies perfectes que mai no s’executen a l’escenari.

La Catalunya d’en Bernat és així, la d’una exigència tan màxima amb la tribu que, de tan primmirada, acabarà tenint columna a l’ABC

D’en Bernat, certament, sabem tot allò que odia i li repugna, però la seva suposada brillantor mai no ha servit per acabar ni un sol projecte més enllà de la seva crítica omnívora d’articulista estrelleta. Això l'hi hem de concedir; en Dedéu ha escarnit malalts que es trobaven a punt de dinyar-la, polítics que mai no arriben a ser prou valents per satisfer el seu mínim de gallardia, i líders que han patit injustícies que ell sempre haurà vist des del piset dels pares a l’Eixample. Però mentre s’erigia en la veu més crítica entre els esperits àcids, en Bernat, exactament... què feia? Amb quin pensament màgic ens ha il·luminat? Quin projecte polític, més enllà d’aquella broma de mal gust de les Primàries o aquella candidatura de noiets simpàtics de l’Ateneu, ha fet reeixir? Pregunteu-l'hi, ja ho veureu, i així sabreu què és el silenci.

Dedéu diu ser crític amb el processisme, quan de fet si per alguna cosa el conviden a les tertúlies del país és perquè saben que hi vomitarà les esmenes de sempre, amb aquell tic tan seu de riure de les pròpies gracietes com si tingués un humor només accessible a la divinitat. De fet, si existís el títol oficial de vividor del procés, en Bernat tindria molts números per guanyar-lo. De què escriuria al seu blog, si no fos de la darrera pífia que, segons la seva veu totpoderosa, han comès republicans o convergents? Una crítica que, dit sigui de pas, Dedéu mai no aplica als polítics de Madrid, pensant potser en el dia que se li acabi la butlla als mitjans catalans i, com tants d’altres han fet, es passi a criticar l’independentisme des de les tribunes més ben pagades del kilòmetre zero. La Catalunya d’en Bernat és així, la d’una exigència tan màxima amb la tribu que, de tan primmirada, acabarà tenint columna a l’ABC.

A casa, judeocristians de formació, els esperits com en Bernat sempre ens han fet gràcia. Catalunya té certa traça en produir aquests nois que van de dandi per la vida, de festa en festa, fins que el temps els posa en la situació d’haver de demanar caritat. Quan això passi, estimat Bernat, no et preocupis, que per a tu sempre guardarem una plaça de bibliotecari o conserge de centre cívic. Ja vam intentar donar-te feina a la universitat i ben aviat es va veure que això de complir amb els terminis i pencar és un requeriment que no t’acaba de fer el pes. També t’hem buscat feina de gasetiller, i és comprovable com, pobret meu, ja no et llegeixen ni les jovenetes a qui poses like a Twitter per veure si cauen a la xarxa. Però no et torbis, car Dedéu, que a la Catalunya futura hi tindràs jornal, i el sou resultant serà suficient com perquè et continuïs pagant les copes a l’Ascensor fins que en facis 60.

No cal que t’enfadis per l’article, Bernat estimat, que tot això que et conto tu ja ho saps de sobres. De fet, no et dic res que no et puguis guarir amb una altra ronda i una mica de polsim, si ja has cobrat la mesada. Esperem amb delit el teu nou llibre, per cert, que Catalunya sempre ha excel·lit en filòsofs i fa temps que no tenim un pensaire que ens il·lumini l’existència cap a la plenitud nacional. Si no és el cas, tranquil, que sempre ho podrem rematar amb una cançoneta a la guitarra. No gastis temps odiant-me, Bernat, que només t’escric perquè tinguis oportunitat d’explicar-ho algun dia. Algun dia arribaràs a ser tan dur amb tu mateix com t’imagines. I potser llavors fas alguna cosa de profit. Fins llavors, ves amb compte amb el diumenge, que es fa molt llarg.