Vaig conèixer Quim Torra farà poc més d’una dècada, quan el 131 va publicar El nostre heroi Josep Pla de l’Enric Vila a la seva editorial A Contra Vent. En aquest llibre que el temps (i els fragments dispersos de l’escriptor empordanès aplegats al volum Fer-se totes les il·lusions possibles) ha convertit en un clàssic, l’Enric aprofitava la vida i saviesa planianes per advertir-nos de tots els perills i tares amb què podíem acabar topant si ens adormíem al vòmit d’una Catalunya autonòmica amb la llibertat castrada. En aquells moments, a l’Enric tothom el prenia per sonat i en Quim te’l pintaven com una espècie de separatista freak que abandonà l’empresa per dedicar-se a publicar noucentistes, mentre escrivia articles indepes de pedra picada al setmanari El Matí, i somiava convertir l’espai convergent en una espècie d’Acció Catalana adaptada al nou present històric.

Van passar els anys, i mentre el processisme anava trufant Catalunya amb la seva moral d’esclau, l’Artur Mas ens anava colant totes les seves mitges veritats de triler, i totes i cadascuna de les prediccions de l’Enric Vila es destapaven com a certes, la vida em feia coincidir molt sovint amb en Quim, que continuava publicant els llibres dels meus amics i dels escriptors que més m’estimava. Torra era un fervent seguidor del meu blog La Torre de les Hores, i més d’una vegada havíem parlat de publicar una selecció de textos a l’editorial. A en Quim era molt difícil no estimar-se’l, pel seu aire educadíssim de botiguer català filtrat amb maneres suïsses i aquell gest tan seu (que li brollava del rostre quan criticava la tebior dels polítics catalans amb Madrit) consistent a arrufar tots els racons de la cara per fer-los implosionar en una espècie de riure que s’acostava perillosament al plor.

Aquest és un gest que li he vist moltes vegades, al meu amic Torra. Quan l’Artur Mas prometia plebiscitàries que no ho acabaven de ser, quan Puigdemont convocava referèndums que no acaba d’aplicar mai i quan, en definitiva, els líders de la tribu jugaven la carta de fer-se els aprenents de Companys per acabar salvant el seu ego i deixant la gent a l’estacada, hom sempre podia conversar del tema amb en Quim, fer uns jijis contra el processisme i veure com salvava qualsevol contrarietat així, estrenyent el rostre en aquella mixtura tan curiosa de gest deprecatiu, risible i lacrimal. En aquells temps era una cara que només li coneixíem amics, coneguts i saludats. Ara la ganyota que a mi sempre m'entendriria, en la versió presidencial, és un rostre familiar que cada un de vosaltres té a la memòria.

Quan el van fer president, en Quim sabia perfectament que la independència no és quelcom que ens impedeixi Madrit, sinó que la secessió té com a mur el sistema autonòmic, una economia d’engrunes que ha entretingut les elits polítiques i econòmiques del país amb quatre rals que es reparteixen dos o tres capitosts. En Quim sabia també que Espanya només podia frenar l’autodeterminació del país a través dels tribunals, de la violència (a saber, de la bòfia i l’exèrcit) o, com havia fet sempre i amb una gran efectivitat, comprant la voluntat dels líders catalans. D’entre tots els diputats del Parlament, de fet, qui més bé i amb més certesa sabia tot això que us conto, perquè ho havia llegit i ho havia publicat, era en Quim Torra i Pla. Com a president el podríem acusar de covard, però mai de no saber-se la pel·li.

La Catalunya de Quim Torra és el punt final d’un procés al no-res que ha acabat convertint l’independentisme en un simple acte de fe, de la tribu que ja no es creu ni els seus propis anhels i que viu contenta amb una reprimenda de l’amo per poder plorar i torturar-se l’existència

Poc temps després d’ésser investit, amb en Quim (i algun articulista més que ell definia com “els meus”) vam anar a dinar a Palau. Nosaltres vam dir-li que, conscients que Junts pel Sí (és a dir, la Convergència i l’Esquerra de tota la vida) s’havia convertit en un instrument inservible de cara a fer la independència, ell tenia l’opció privilegiada de dir-ho als electors catalans des de la presidència, de matar l’ombra de Mas i de Puigdemont, i d’encapçalar des de la plaça Sant Jaume un nou moviment que renovés el secessionisme, l’acabés de buidar de tots els tics falsaris del procés i es dediqués, per primera vegada en els darrers deu anys, a no prendre el pèl a la gent ni a tractar-la com a deficient mental. En Quim ens donà la raó en tot, però entre glopada i glopada de ratafia, repetia aquell gest tan seu, encongint el nas cap al plat i fent veure que mirava esmaperdut a l’horitzó.

Pensava i penso el mateix que barrinava en aquell dinar a Canonges. En Quim hauria pogut aprofitar la seva presidència, aparentment vicària i amb el to freak que sempre l’havia acompanyat, per dir als electors que havien posat la cara l’1-O que amb aquesta elit independentista no arribaríem ni a la ronda de Dalt. Si hagués abandonat el seu gest de somicar, si hagués cregut de debò que ell presidia el que deia presidir, Torra hauria tingut la força per fer-ho, i la gent l’hagués seguit i cregut perquè hauria vist que es deixava la pell en les seves conviccions sense fer-los perdre el temps. Però ja sabeu com ha acabat la cosa: Torra no ha volgut mai explicar la veritat, s’ha limitat a parlar del dret d’autodeterminació com si estigués en una reunió d’Òmnium i s’ha inventat tot solet una desobediència playmòbil penjant fora d’hores una pancarteta perquè la justícia espanyola l’inhabilités.

En Quim, el meu Quim, sabia i sap perfectament que la llibertat no necessita cap martirologi, i sabia i sap perfectament que Espanya no ha fet res per apartar-lo d’una presidència de la qual ha fotut el camp tot solet. Mercès a la judicatura espanyola, en Quim podrà quedar com un màrtir escumós davant les padrines del país, que l’aclamaran quan viatgi carregat dels seus llibres per fer caixa pels racons dels Països Catalans cagant-se en el sistema autonòmic. Aquest serà el mateix sistema que li garantirà una jubilació d’or, amb cotxe oficial, pensió més que digna i despatxet presidencial, un retir de virrei que no havia somiat en sa vida. En Quim, en definitiva, es tornarà tot allò que ell mateix ens havia dit que odiava i repudiava quan el vam conèixer i, si ara tornés a escriure articles, signaria totes i cada una de les paraules que us escric mentre fa aquella seva ganyota del plor i es peta de riure.

La Catalunya de Quim Torra és el punt final d’un procés al no-res que ha acabat convertint l’independentisme en un simple acte de fe, de la tribu que ja no es creu ni els seus propis anhels i que viu contenta amb una reprimenda de l’amo per poder plorar i torturar-se l’existència. Aquesta Catalunya era la que en Quim sempre havia plorat, contra la qual havia editat tots els seus llibres i el país que repudiava quan, encara amics, dinàvem de tant en tant sospirant que algun líder o moviment polític ens la tragués del damunt. M’agradaria que ens tornéssim a veure, estimat 131, perquè estic segur que quan et digui tot això a la cara em regalaràs de nou el teu rostre tan entranyable i ploraner, com si el frau d’aquests anys de presidència no anessin amb tu i l’inquilí de Sant Jaume hagués estat una altra persona i la culpa de tot plegat fos dels partits catalans i de la seva misèria.

Veiem-nos algun dia, estimat Quim, i critiquem aquest 131 que ens ha fet perdre tant de temps i ens ha tornat a posar la mel als llavis per, finalment, oferir-nos només una salvació personal ben minsa. En tinc ganes, de debò. Ah, i tens tota la raó del món. Reprenem la idea de publicar alguna selecció dels meus articles, perquè deixar-los a l’albir de la xarxa seria un pecat. Aquest d’avui l’hi posarem segur, que és d’aquells que fan època, digne d’antologia. No et sap greu, oi, amic?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Ordre del dia: inhabilitació
Opinió Ordre del dia: inhabilitació Joan J. Queralt
Així passin deu anys
Opinió Així passin deu anys Elisa Beni