Ahir mateix, la nostra Marta Lasalas informava del viatge que els tres màxims representants d’ERC al Govern (el president Aragonès, la consellera Vilagrà i l’antic cap de bidells al Parlament, Roger Torrent) tingueren la genial pensada de fer el passat divendres a Ginebra per visitar la secretària nacional dels republicans, Marta Rovira. Passat per la traductora i fem-ho breu; en plena onada de focs, la més alta instància del país i la cúpula del Govern cardava el camp del territori per fer una visita de partit a una col·lega que, pel que sembla, no podia adaptar l’agenda a temperatures més fresquetes ni descarregar-se Skype. El fangar de la política catalana és tan demencial que els nostres líders ja no tenen la vergonya de dissimular (ni mantenir en secret) la seva oceànica irresponsabilitat; en efecte, la formalització del viatge dels tres membres constava en l’últim DOGC.

Fonts de presidència han declarat que l’excursió d’Aragonès fou un assumpte “breu i privat”. A banda de no dissimular la barra que tenen, el Govern i els seus buròcrates no tenen cap inconvenient en prendre’ns per imbècils. Tornem a la política for dummies, perquè ens entenguin fins i tot els esbirros d’Esquerra: el president d’un país que tingui una mínima entitat no té esfera privada ni quan procedeix a obrir la bragueta per fer un riuet i té l’obligació de dignificar el poder simbòlic de la institució que du a les espatlles durant 365 dies l’any. És evident que bombers i forestals poden treballar sense problema amb el president mar enllà, i que Aragonès pot mantenir contacte telefònic amb el seu grup d’assessors en catàstrofes com si fos al país. Però la presidència és la nostra garantia de seguretat; i per aquest motiu, que entendria fins i tot un bebè, cal que no en marxi.

Podríem excusar una absència presidencial del territori si Aragonès hagués estat sotmès a la rigidesa d’agendes d’una reunió amb Joe Biden, Ursula von der Leyen i Volodímir Zelenski, o si la importància d’una trobada semblant valgués el sacrifici. Però pixar-se en la dignitat institucional d’aquesta forma per un sopar d’amiguis fàcilment reagendable i amb una companya de partit és una manca de respecte al territori i als afectats pels incendis que els hauria de fer envermellir. Però la cosa tampoc és tan sorprenent, si pensem en la primera reacció d’Aragonès davant el foc d’Artesa i del Solsonès, que fou enviar “escalf” als dissortats (a banda d’una empatia d’autèntic premi Nobel, cal recordar que la paraula en qüestió és un sinònim de “calor”, i que, per tant, no es desitja, ni s’envia, ni polles en vinagre; però ja em direu què coi importa això a una penya que s’ha venut el català a preu de saldo).

Pixar-se en la dignitat institucional d’aquesta forma per un sopar d’amiguis fàcilment reagendable i amb una companya de partit és una manca de respecte al territori i als afectats pels incendis que els hauria de fer envermellir

El més fotut de tot plegat, estimats lectors, resulta que negligències d’aquesta magnitud i la degradació política de les nostres institucions ja no causin notícia ni ira. A hores d’ara, fins i tot a mi em semblaria ridícul demanar algun tipus de dimissió per aquesta manca de sensibilitat que arriba en un moment d’alta emergència al territori. Aquesta mateixa setmana coneixíem, per posar només un exemple, les demandes dels veïns d’Albi: en plena onada de calor, sabíem que els habitants d’aquest municipi de les Garrigues s’havien quedat sense aigua potable durant setmanes i que l’Ajuntament havia repartit garrafes d’aigua perquè els seus pobres padrins no acabessin dissecats. Doncs ja ho veieu, mentre els nostres avis es foten de calor i part del país es torna cendra, la cúpula del Govern gasta recursos dels ciutadans per anar a fer una festa de pijames a Ginebra. Quina gentola.

Cal reconèixer als polítics processistes la seva inaudita capacitat d’abaixar el llistó de la dignitat a unes grutes que fins i tot la meva imaginació creia inassolibles. Aquests nanos que ens governen no tenen ni la perícia de calçar-se les xiruques i acostar-se al foc com va fer Gerhard Schröder amb aquells aiguats del 2002 a Alemanya que li permeteren ésser escollit de nou com a president. Això que tenim a la Generalitat, àngela Maria, és l’exemplar més curtet de cada poble. I Sòcrates ja va advertir-nos fa molts de segles que no hi ha res més perillós que un idiota amb poder. Això d’aquesta setmana resulta un motiu més per recordar que l’única aposta mínimament democràtica i racional per tornar la mínima decència a la política catalana és no votar mai més aquesta penya, fer-los fora de les nostres vides, i enviar-los de nou a escola perquè entenguin els principis elementals.

Allunyem-nos d’aquesta gent. Són més perillosos que un incendi mortal.

PS.- La Marta també informava ahir mateix que Esquerra no fou l’únic partit que aprofità els incendis per regalar-se un viatge de plaer. El vicepresident Puigneró també ha fotut el camp del país, concretament entre els dies 16 i 18. Sé que al pobre Jordi ningú no el troba a faltar, ni al Govern ni al seu partit, però és igualment important que consti en acta.