Amb la mateixa intenció que va tenir Montilla quan anomenà Joan Saura conseller del Departament d’Interior, Ada Colau va pensar que s’espolsaria de l’agenda el debat sobre la seguretat a Barcelona regalant el comandament de les forces policials als sociates. Contràriament, i com era d’esperar, el moviment de l’alcaldessa ha tingut tot just l’efecte invers, i el seu notori absentisme estival ha donat via lliure no només als assenyats que malden per un nou desembarcament de la policia espanyola a Barcelona (la qual cosa, si recordem l’1-O, implicaria qualsevol cosa menys una major quota de seguretat), sinó sobretot per tots aquells qui –amb tota la raó del món– han criticat l’alcaldessa per espolsar-se una responsabilitat que, malgrat les campanyes i l’abundància de fake news sobre el tema, continua essent seva, com a màxima representant del consistori.

Anem a pams i, entre tanta histèria, cerquem un mínim respecte a la contrastació informativa. Segons el Safe City Index publicat per The Economist, que avalua la seguretat de seixanta ciutats pròsperes del món amatent a aspectes com ara la privacitat digital, la salut i la protecció de l’individu, Barcelona es troba al vint-i-sisè lloc d’entre totes les del planeta. En aspectes particulars, com ara les infraestructures (és a dir, l’àmbit de la mobilitat, la pavimentació dels carrers, etcètera), la capital del país ocupa el tercer lloc del rànquing. Malgrat l’augment de furts i problemes com els apunyalaments derivats del comerç de drogues (que afecten bàsicament membres de clans de narcos), qüestions que no són menors i que cal resoldre fent política, publicitar la imatge d’una Bronxcelona on la gent va matant-se pel carrer és una mandanga només imputable a l’analfabetisme.

Colau no ha fet bé en eixugar-se responsabilitats, però té tota la raó del món a denunciar una campanya d’exageració injustificable

Aquests dies, en tertúlies de cafè i d’aparent seriositat, hem escoltat comparacions de l’estat actual de Barcelona amb la capital de Mèxic o amb els barris més problemàtics de Nova York. Servidor, orgullosíssim veí del barri de Harlem durant molts d’anys, ha arribat a pensar-se que el sol havia afectat massa la gent abans de la represa del curs polític, perquè s’ha de ser molt poc viatjat per dir bajanades com aquesta. La nostra ciutat té problemes concrets de seguretat, la majoria dels quals (com ja va avisar fa molt de temps Roberto Saviano) es deriven del fet que el port de la capital sigui una de les privilegiadíssimes portes d’entrada de la droga europea, la qual cosa també és aprofitada per tots els finolis de la seguretat per fer una ratlleta de tant en tant amb una comoditat que espanta. Però d’aquí a pintar la Bronxcelona que humiteja els esperits apocalíptics hi ha uns quants quilòmetres.

Sembla increïble que fins i tot els polítics independentistes hagin caigut en la trampa d’un alarmisme absolutament desfasat que només té com a objectiu fer pensar als ciutadans de Barcelona que la seguretat de la capital no es pot garantir amb els propis recursos policials. Colau no ha fet bé en eixugar-se responsabilitats, però té tota la raó del món a denunciar una campanya d’exageració injustificable. El problema, estimada Ada, és que la campanya no te l’està fent la dreta espanyola: te l’està fent Espanya, i quan entenguis això sí que viurem molt més segurs.