Els amants de la literatura, en especial de la dramatúrgia, tenim una cita setmanal obligada amb el Sálvame Deluxe, un espai televisiu d’arrel shakespeariana que ha tingut la gràcia de convertir els seus propis col·laboradors en personatges de la crònica rosa. De tant en tant, per fer-se perdonar la inclinació al safareig i la seva meravellosa tendència al menyspreu de les misèries dels famosos, el Deluxe convida algun personatge de la cultureta madrilenya perquè el nostre compatriota Jorge Javier Vázquez l’entrevisti traçudament, viatjant de la cosa més frívola a l’aparent profunditat filosòfica. A mi aquest hàbit em sembla repulsiu, car als addictes al programa el que ens importa és si la Pantoja li ha mangat part de l’herència paterna a Paquirrín Rivera, si Chelo García Cortés continua arruïnada, o si Kiko Matamoros es reconciliarà algun dia amb la seva esplèndida ex Makoke.

Dissabte passat, l’actriu Verónica Forqué visitava el Deluxe per traficar una estoneta amb la seva vida i l’interviu ens va regalar ben poca teca, més enllà de magnificar la clàssica depressió que tots hem patit alguna vegada a la vida i de saber que l’actriu es carda un porret de maria cada dia abans d’anar a dormir. El personatge m’avorria profundament, fins que, dialogant amb Matamoros arran del tema de la monarquia i de la independència de Catalunya, Forqué va disparar tot esbravada: “Eso es una mierda, nacionalismo reaccionario. No hay nacionalismo progresista, todos son reaccionarios. Todo, para mí. ¡Si estamos para abrir fronteras! Habla catalán si te da la gana pero habla también un buen español. Conozco catalanes muy jóvenes que no saben hablar español. ¿No os ha pasado?”.

Jo m’empasso com un pepito el Deluxe precisament per no haver de recordar la paulatina però imparable substitució lingüística amb què l’espanyol està provocant que el català arribi a uns límits de coneixement pràcticament marginals

A casa no ens en sabíem avenir! Ens empassem el Deluxe religiosament i just per pensar poc, per allunyar-nos dels problemes de la tribu, i va i la collons de Forqué ens encasta el tema de la independència en un espai en què només volem sentir a parlar de catalanitat si la cosa té a veure amb el nou maromo de Maria Lapiedra o l’enèsima operació estètica de Leticia Sabater! I ara va i la Forqué ens toca això nostre de la llengua, amb la qual cosa, redimonis, m’obligarà a aixecar el cul del sofà des d’on tuito compulsivament per recordar, primer de tot, que no hi ha res semblant al “bon espanyol” (en qualsevol cas, hi ha un espanyol “normatiu”), que els alumnes catalans acostumen a treure millor nota de selectivitat en espanyol que no pas en català (una nota sovint superior a la d’altres autonomies) i que, si la cosa va de normativa i supervivència, només li hauria de preocupar la del català!

Estimada Verónica, jo m’empasso com un pepito el Deluxe precisament per no haver de recordar la paulatina però imparable substitució lingüística amb què l’espanyol està provocant que el català arribi a uns límits de coneixement pràcticament marginals. Jo miro el Deluxe, caríssima Forqué, precisament per oblidar que segons l’últim informe quinquennal de l’Idescat, un 93,4% dels barcelonins entén el català però només un 16,5% d’aquests inicia una conversa en aquesta llengua, una llengua que no sé si serà bona o no, però que és primera llengua d’ús a la capital (on en teoria hauria de ser més forta i de tenir més perspectives de mercat) en un 15,4% de l’administració de l’Estat, en un 11,6% dels grans establiments comercials, en un 13,1% del petit comerç i en un alarmant 20,6% del personal mèdic. Això no és independentisme, reina: és pura estadística.

Si miro la tele els dissabtes –en definitiva, estimada Verónica– és justament per centrar tota l’energia del meu esperit en operacions de pitrera i infidelitats masculines, amb la intenció de no pensar en com a la meva ciutat, literalment, ja no es parla la meva llengua i, per altra banda, l’espanyol hi té una existència asseguradíssima. I també m’assec per gaudir com un porc amb el Deluxe –insisteixo, caríssima Verónica– perquè no vull sentir afirmar la subnormalitat profunda segons la qual l’espanyol obre portes i fronteres i el català les tanca, com si la llengua de Cervantes tingués un cromosoma més comprensible que el català, el danès, el suahili o l’àrab i, per tant, provoqués més obertura que qualsevol altra. L’espanyol, com qualsevol llengua, té parlants. Molts, moltíssims, però saber-lo, com certifica diàriament Sálvame, no et converteix en cosmopolita o més profund.

Si us plau, Jorge Javier. Us miro justament per no pensar i per oblidar-me d’això nostre. No em tornis a molestar amb progres espanyols ni amb el tema de la independència. Tornem al Paquirrín de sempre, esmolem ben bé el safareig de pitrera i picarols, i deixem la cultureta per a altres programes molt més dolents que el vostre. T’ho demana un compatriota, un bon català com tu.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat