En tant que fenomen netament literari, el procés ha resultat ser un autèntic doll de mots i d’expressions: ni un pas enrere, ho tenim a tocar, de la llei a la llei, jugada mestra i etcètera. Darrerament, els líders sobiranistes anaven curts de diccionari, però l’adveniment d’unes eleccions sempre excita la xarrera i la brigada de l’eixamplar-la-base ja té la pastanaga que anhelava: bloquejarem el govern de Madrit, diuen contentíssims! Al·leluia, respon la massa! Doncs bé, aquesta serà la cançoneta que impregnarà la pre-pre-campanya, la pre-campanya, la campanya i la post-campanya sobiranista del 28-A. Si guanya Sánchez –diran convergents, republicans i frontistes del poble lliure convergent– només un independentisme fort podrà allunyar el president socialista d’un pacte amb Ciutadans i, al seu torn, posar com a condició d’una investidura una solució política per a Catalunya.

Com sempre, la cosa sona de puta mare i semblaria capaç de convèncer fins i tot una pedra. Però només té un petit i sempitern problema: és mentida. La història més immediata ja ens ha fet saber que l’independentisme pot ser perfectament capaç d’investir Pedro Sánchez sense cap mena de contrapartida. Primer va ser l’excusa de fer fora Rajoy i ara, no us preocupeu, que ja en sortirà alguna de nova. De fet, lluny d’amoïnar-se per l’auge independentista, el líder del PSOE respiraria contentíssim amb una pujada substancial d’ERC i PDeCAT, a qui podria controlar amb la simple promesa d’una taula negociadora i d’un relator imparcial. Fixeu si li sortirà barata la cosa! Per això no és gens casual, malgrat el soroll que ha provocat a Madrid, que Miquel Iceta situï el cim de l’independentisme en el 65% dels vots a Catalunya: perquè això és exactament el que opina Oriol Junqueras.

La tàctica d’Iceta, comprada per Esquerra, és la de situar la independència en una tessitura d’un percentatge impossible per tal d’allargar sine die l’autonomia i l’eixamplament de la base de la nòmina. Fixeu-vos com l’expressió fer república és una calcomania perfecta del fer país d’en Pujol: si no em creieu, canvieu els mots  quan s’escaiguin hi tindreu el privilegi de viatjar de franc en el temps. Ara que vivim un intent de retornar la neo-autonomia jacobina a Catalunya, i que els popes sociates i convergents ja frisen per tornar a repartir-se el país, Sánchez no només no té por de cap bloqueig independentista, sinó que pactant amb ERC i PDeCAT té la possibilitat de tornar a tenir Catalunya ben controlada mentre la dreta espanyola es destrueix a si mateixa. Si n’és de justeta la nostra classe política, ai las, que fins i tot un paio amb tanta poca llum ens pot regalar lliçons d’estratègia.

A partir d’ara, ja ho sabeu: on diguin bloquejarem poseu-hi directament pactarem. Així després us estalvieu disgustos, que la vida és curta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat