Del festeig passat per aigua amb què el sobiranisme va celebrar la declaració d’independència del 27-O, ha sobtat l’emergència de Jaume Asens com una figura clau en el primer temps quasi improvisat de l’exili català. Fa pocs dies sabíem, per exemple, que l’actual tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament capitalí (i reconegut penalista) acompanyà el seu amic Toni Comín al sud de França tot just el dia de la primera reunió del Govern on se solidifica la possibilitat d’abandonar el país per evitar la presó, i també hem conegut el paper clau d’Asens en la configuració d’un equip de defensa on ha participat el seu col·lega Boye. Sospito que el paper del polític comú va encara més enllà d’aquests detalls importants, però és indiscutible que l’aparició d’Asens en aquest instant té una intenció política gens casual: insistir en l’empatia del món dels comuns amb la repressió estatal del sobiranisme.

Així també s’explica la visita de Pablo Iglesias a Lledoners (acompanyat precisament pel seu íntim Asens) i la nova pinça que ERC i els comuns volen fer a Barcelona, primer experiment per exportar el bi-partit progressista a tot el país. Paradigmàticament, tot aquest nivell d’aproximació i d’affair contrasta amb el fet que Elisenda Alamany i l’ala més sobiranista del partit colauer hagi volgut remarcar la manca d’ambició sobiranista de la formació, preludi d’una possible fuga i més que probable acostament als republicans. Junqueras, que vol fer de nou Pujol de l’independentisme autonomista, planejaria un moviment semblant al que ja va fer amb Ernest Maragall i Toni Comín, provinents de l’entorn més catalanista del PSC: absorbint els díscols dels comuns, Esquerra compraria dissidents i estalviaria una gran crisi al seu hipotètic soci de govern. Tothom en paus.

A Esquerra i Podemos ja li va bé solidificar el seu matrimoni mentre el món de Puigdemont i de la nounada Crida es radicalitza

Tota operació té el seu nivell íntim de propaganda, i no és casual que aquest nou acostament de l’independentisme autonomista i de l’entorn podemita hagi coincidit amb la publicació del llibre de converses entre Pablo Iglesias i Enric Juliana. Fa dies escoltava els dos protagonistes a can Basté, i cal dir que el capatàs de Podemos és tremendament hàbil en blanquejar el règim estatal per fer-lo més amable. Iglesias, per exemple, va dedicar-se a recordar que gent com Arrimadas, Casado o Albiol, bel·ligerantíssims en les seves declaracions sobre la situació a Catalunya, en privat acostumen a ser quasi uns cadells d’amable racionalitat i fins i tot inclinats a admetre solucions de tercera via pel conflicte amb l’independentisme. En això, el capatàs podemita és un madrileny de soca-rel: la seva especialitat, ja ho sabem, és seduir-te amb impostada simpatia y unas cañas.

A Esquerra i Podemos ja li va bé solidificar el seu matrimoni mentre, si més no a nivell retòric, el món de Puigdemont i de la nounada Crida es radicalitza. Tot aquest moviment és fantàstic per a Espanya: primer, perquè crea un nou centre progressista d’arrel autonòmica i, paral·lelament, perquè situa Puigdemont a la radicalitat i encara fa més evident la seva posició d’outsider des de l’exili. Aquesta és la nova voluntat de l’aparell estatal; que Iglesias pacifiqui Catalunya, que l’exterior es radicalitzi fins a morir en l’oblit i que, a poc a poc, els catalans blanquegin el règim espanyol que els va trencar la crisma l’1-O. Com sempre, només tindran èxit si t’empasses la mandanga. Tu mateix, ja ho saps.