Els nostres enemics han passat de gaudir la seva victòria contra l’independentisme (oblidant-se momentàniament de la repressió informativa, política i judicial), per centrar-se directament a exercitar el catxondisme amb la nostra tribu que és, de fet, l’art en què més han excel·lit de sempre. Només així s’explica que els espanyols ens hagin endossat Pablo Iglesias com a investigador de la Universitat Oberta de Catalunya; això de facturar-nos un polític que ha fracassat estrepitosament en el viratge a l’esquerra amb què Podemos havia de collar el PSOE i que, en la seva enèsima i més absurda deriva mascla alfa, fes encara més el ridícul intentant desbancar Isabel Díaz Ayuso, convindreu amb mi, és una petita lliçó sobre com enviar les escorrialles de la metròpoli a les colònies. Ho he de reconèixer novament; en l’art d’encardar-se de naltros, els espanyols no tenen rival.

El reciclatge de Pablo Iglesias a investigador universitari en terres catalanes (per molt que a can UOC treballin virtualment) és un acudit de grandíssima justícia poètica. L’antic capatàs del 15-M, el moviment que havia de fer tremolar les bases del sistema públic espanyol, acabarà pencant en una universitat privada, regida per una fundació i un patronat on, per cosis de la vida, s’hi troben les antigues caixes d’estalvi catalanes (ara absorbides en entitats bancàries que depenen del BOE) i la Cambra de Comerç de Barcelona. No desconfio del nostre benemèrit sistema universitari, només faltaria, car estic segur que, per exemple, la UOC ha examinat de català el seu nou professor estrella o, com fan moltes entitats del país per consuetud, li han fet jurar que d’aquí a dos anys el parlarà millor que Ruyra. De fet, si tan sols sap dir “bon dia”, “gràcies” i “una abraçada” ja en tindríem prou.

No dubto que la integració de Pablo Iglesias a la catalana terra serà exemplar i, per molt que sembli un estirabot, no m’estranyaria que ben aviat formi part de les llistes d’algun partit independentista

Si et veiés l’esperit d’Ernesto Laclau, Pablito estimat, ni et reconeixeria! De prendre possessió de “las calles y las plazas” a treballar al món privat, també en la seva derivada radiofònica. No ho critico i, com ja vaig dir-li personalment, crec que Jordi Basté ha fet santament fitxant-lo, puix que en Pablito estarà estupendo explicant la seva teoria esquerrocomuna de les lluites compartides en la meva estimada tertúlia de RAC1, i serà un autèntic plaer veure com en aital punt coincideix amb molts opinaires i col·legues de militància indepe defensors de la tesi segons la qual encara no som prou, o en tot cas hem de ser una mica més; res, un 5% o un 10%, i particularment més entre els sectors de l’Àrea Metropolitana i, a poder ser, també entre els guerxos, els immigrants i totis lis personis que es troben en estat de transició genital o en un indret desconegut de l’ésser encara inconegut.

Com deia l’intel·ligentíssim i realment progressista Fernando Rabal, el comunisme sempre ha implicat la censura, el camp de concentració i la misèria, i Espanya és un dels pocs països del món on, seguint les paraules del dramaturg, els seus “anacronistes del crim” encara es troben impartint lliçons en les seves aules. Així serà de nou, i els investigadors de la UOC (i el que és encara pitjor, els seus alumnes) hauran de veure com teories polítiques que ja s’han demostrat no només inaplicables sinó directament malèvoles contra la humanitat són escampades a la universitat catalana, una docta casa que es diu “Oberta” i “de Catalunya”, però que, com passa amb la Pompeu Fabra, ja podria passar a dir-se “Cosmopolita”, “dels pobles d’Espanya” o qui sap si “Pi i Margall”. Dit això, servidora és liberal i ja li està bé que a les universitats hom fitxi qui vulgui i en les condicions que vulgui.

Cal reconèixer que ens espera un futur esplendorós. No dubto que la integració de Pablo Iglesias a la catalana terra serà exemplar i, per molt que sembli un estirabot, no m’estranyaria que ben aviat formi part de les llistes d’algun partit independentista. Si creieu que exagero, penseu que fa ja uns quants anys vaig dir que Podemos s’havia creat per esdevenir una de les reaccions espanyoles contra la mobilització i la força de l’independentisme per tal de maquillar el bipartidisme espanyol, bo i acabant de refermar-lo. Quan ho deia, of course, tothom em guipava amb aire d’estupefacció i suficiència. Espero que, en el futur, quan en Pablito fitxi per alguna sectorial política catalana, si més no, em pagueu una copeta al bar. Ara no mamo per prescripció mèdica i, si més no, surto molt més barat. Bienvenido, Mr. Pablo, a la terra d’acollida.