L’únic alleujament que ens ha regalat la pandèmia-de-la-nostra-vida ha estat la gràcia de bandejar durant unes setmanes l’omnipresència informativa del procés. Mercès al coronavirus, ho admeti o li requi, la tribu ha certificat que es pot viure perfectament sense saber com evoluciona la col·lecció ceramista d’en Jordi Cuixart, i notícies com ara l’ingrés estel·lar d’Oriol Junqueras a la sofertíssima comunitat de monjos de Poblet, que en la vella anormalitat haurien omplert portades, han passat com una simple nota al peu de pàgina entre respiradors. A pesar d’això i contravenint la meva imposada dieta d’informació processista (qui estigui lliure de pecat i etcètera), l’etapa més recent de la política catalana m’ha tornat a vindre al cap tot llegint Una república com si..., la darrera novel·la de l’intel·lectual Alaa Al Aswani, una correctíssima aproximació narrativa a la revolució de la plaça Tahrir.

Publicat a Edicions de 1984, en una bella versió de Jaume Ferrer Carmona, el volum d’Al Aswani sintetitza prou bé les ànsies d’alliberament dels egipcis que van provocar la caiguda del dictador Hosni Mubarak i el clima de positivitat de les primaveres àrabs esdevingudes a inicis de la passada dècada. Salvant les enormes distàncies socioeconòmiques amb Catalunya, el llibre imposa al lector d’aquí el record nostàlgic dels dies previs i posteriors a l’1-O, i també li permet veure feta lletra i carn una de les fites que, a parer meu, l’independentisme havia assolit amb més traça; relligar culturalment les reivindicacions polítiques de la generació postfranquista (atenció al millor personatge del text, l’actor jubilat Aixraf, que viu una espècie de segona joventut tot fent costat als joves activistes que es deixen els ulls i la vida a la plaça) amb els nous referents globals de democràcia dels millennial.

De la mateixa faisó que amb el procés, la novel·la d’Al Aswani es llegeix amb un regust d’amargor, car, lluny de fructificar, els anhels revolucionaris de Tahrir i de l’octubre català han acabat provocant un rebrot de l’autoritarisme fins i tot més acusat que el de l’etapa contra la qual es volia combatre. La covardia dels líders independentistes pel que fa a l’aplicació del mandat de l’1-O i les lleis de desconnexió que s’aprovaren al Parlament no només van traduir-se en una retirada de competències a través del 155, sinó sobretot en una ciutadania desemparada a la qual només s’ha deixat l’opció de ser mesella. La tragèdia del coronavirus ha estat l’excusa perfecta perquè els apologetes de l’estatisme espanyol regurgitin les seves ànsies centralistes hàbilment disfressades de tecnocràcia científica. Aquest és el signe dels nostres temps: obeeix, és pel teu bé.

L’autoritarisme legal és la nova forma d’exercir la tirania, i tot el procés de confinament (i la cega obediència que ha suscitat entre la població espanyola) és una prova prou fefaent de la seva més que possible bona salut en el futur

Com passa amb molts altres àmbits, la pandèmia només ha fet que accelerar certes tendències que la política mundial feia temps que covava, com ara la pulsió dels règims autoritaris com el de Mubarak a disfressar-se d’un corpus legal i burocràtic impermeable perfectament descrit a Una república com si... i que després va derivar en un nou règim militar d’aparença tecnocràtica barrejada amb el poder al carrer dels Germans Musulmans. Més enllà d’Egipte, ningú com Vladímir Putin ha tramat amb més intel·ligència aquest procediment tan sinistre, que actualment ja compagina la concentració més alta de poder exercida per part d’un mandatari en tot el planeta, tot i que disfressada traçudament d’un entramat constitucional i legalista a partir del qual el president rus podria renunciar al seu càrrec i exercir de conserge d’un ministeri bo i seguint ostentant la mateixa capacitat d’influència.

Salvant també les distàncies amb el règim rus, Espanya ha triat de fa temps vehicular el seu autoritarisme amb l’excusa del respecte a la Constitució del 78. Tothom se’n cardava molt del patriotisme constitucional que Aznar va treure’s del barret, però de la mateixa forma que Obama i Trump no van deixar d’aprofitar els poders executius bestials amb els quals Bush Jr. va convertir la presidència dels Estats Units en un nou cesarisme, cap dels presidents del PSOE ha renunciat a la retòrica constitucional de l’antic líder del PP, una filosofia segons la qual la Carta Magna ha de ser, abans que res, una garantia de la pervivència del statu quo. L’autoritarisme legal és la nova forma d’exercir la tirania, i tot el procés de confinament (i la cega obediència que ha suscitat entre la població espanyola) és una prova prou fefaent de la seva més que possible bona salut en el futur.

Rellegint el llibre d’Al Aswiani que he citat al principi, hom no pot deixar de sentir una certa ràbia per tot allò que hauria pogut ser i no ha estat del procés. Perquè, contra tot el que diu el tòpic, l’octubre català no va derivar en la frustració d’haver intentat un cop revolucionari que va acabar fracassant o reprimit per una força major que la de Mubarak, com en el cas dels militars egipcis, sinó precisament en la nostàlgia d’haver vist com els líders d’aquest procés no tenien cap intenció de dur-lo a la pràctica i abandonaven la gent a la seva sort. Dissortadament, costa no donar la raó als personatges més estoics d’aquesta novel·la; aquells que pensen que, en el fons, els egipcis, i ara podríem dir els catalans, tenen una genètica de l’obediència tan incrustada en la seva cultura política que qualsevol revolució alliberadora que se’ls regali, en el fons, només pot derivar en un absolut fracàs.

De moment, si alguna cosa ens ha demostrat el temps posterior a l’1-O i aquest present pandèmic és que, d’obeir, en som tots uns experts. A dreta llei i a cop de BOE, faltaria més.